El restaurant dospalillos (nom que fa referència a les dues cultures culinàries en què es fan servir palillos, l'asiàtica i les tapes de bar, armonitzades perfectament per l'Albert Raurich) ens agrada força des que hi vam anar per primer cop al poc d'haver-se inaugurat i després que aparegués a TV3 pel plat de fetge de rap que ja no tenen a la carta. Hi havíem d'anar amb la Montse i el Cosme després de l'experiència d'El Racó de Can Fabes, però el dia que anàvem a fer-ho no va poder ser i ens vam quedar amb les ganes, així que no és d'estranayar que el dia 6 de desembre, sense tenir plans preestablerts, decidíssim agafar el tren i acostar-nos-hi, tot i que no teníem gaires esperances de poder dinar-hi, doncs ja havia començat la campanya nadalenca, el que assegura una gentada al centre de Barcelona durant els quatre dies del pont, i el 22 de novembre havia sortit la notícia de la concessió d'una estrella Michelín.

El primer de tot, després de seure a la barra de fora (és una pena, però des del primer cop, no hem pogut mai tornar a seure dins, on la taula és una barra asiàtica que rodeja l'equip de cambrers i cuiners i es viu una atmòsfera molt especial), va ser fer un parell de fotos per enviar-les per whatsap als dos absents.

A l'hora d'escollir el vi, com sempre ens passa en aquest restaurant, un problema: n'hi ha tants i a més són gairebé tots desconeguts, que és força difícil escollir-ne un. Finalment, ens vam decidir per un Tayaimgut blanc del 2011, que resultà tot un encert, a més del bon rotllo que ens generà que a l'etiqueta ens expliquessin les condicions en que es va veremar a la vinya de les Esquarterades (la vinya d'on s'extreu el most que acaba sent el vi que arriba a taula) l'anyada en concret que estàvem bevent.

Ens van prendre nota del que volíem i el primer que ens van servir va se el cruixent de pollastre (pell de pollastre a tires, fregida i amb una mica de curri), que és un dels imprescindibles i tot un vici i la medusa a l'estil sechuan, que pràcticament no vaig provar perquè era picant, però molt gustosa.

Delicioses estaven les gambetes fresques crues i calentes (a la graella només hi va el cap de la gamba) amb oli de te, així com la delicada, cruixent i alhora melosa tempura d'anèmones de mar amb un petit toc cítric.

Les gyozes de carn, crestes cruixents japoneses farcides de carn i verdures servides en un mushiki (cistell de bambú utilitzat per cuinar al vapor) són top entre les que he tastat mai.

El char siew bao, pa xinès al vapor farcit de porc al carbó, a mi em va agradar força, tot i que a la Núria no és que no li agradés, però sí que el va trobar un nivell per sota de la resta de plats.

El temaki d'anguila del delta brasejada a la graella (davant teu si ets al saló interior) amb arròs blanc japonès, salsa japonesa, shiso verd i alga nori és un dels plats estrella pels que ja val la pena acostar-se a la casa Camper de Barcelona. Està increïblement bó i la combinació amb el shiso verd li dóna el toc espectacular.

També en un mushiki ens van servir el dumpling de llagostins frescos al vapor, que són uns tendres i fins "raviolis" xinesos de fècula de patata farcits de llagostins frescos i cansalada també fresca de porc ibèric i que tothom que vagi al dospalillos ha de tastar.

Els primer plat de carn que ens van servir va ser la papada de porc ibèric a la cantonesa, que és papada cuita durant hores a 65º C i després caramel·litzada a la graella (en el saló interior pots veure la papada reposant un metre sobre la graella rebent "pinzellades" cada vint minuts), que és un clar exemple de fusió entre una manera de cuinar xinesa i matèria primera ibèrica que té com a resultat el que es coneix com unami. Amb ella ens va arribar també la japo burger, que és una minihamburguesa de carn de vaca dintre d'un panet casolà al vapor amb sèsam negre al damunt amb una salseta oriental, gingebre, cogombre i shiso.

En fi, una experiència deliciosa que és interessant anar repetint de tant en tant (encara que les fotos fetes amb el mòbil no facin justícia als plats que ens van servir), doncs la carta acostuma a tenir novetats, tot i que de vegades comportin la desaparició d'alguns plats boníssims com l'anomenat fetge de rap o l'onsen tamago (un ou cuit a baixa temperatura).