En una web d'ofertes vam trobar-ne una per anar a El Racó de Can Fabes per gaudir d'un menú degustació a un bon preu i vam aprofitar-la per anar-hi amb la Montse i el Cosme, nosaltres en tren des de Sitges i ells en cotxe des de Berga.

El tram de l'estació al restaurant és un petit passeig de menys de deu minuts, així que vam ser-hi en un no res i fins i tot vam haver d'esperar els altres abans d'entrar.

Un cop dins, el servei molt atent, com era d'esperar en un local d'aquestes característiques. Asseguts en una taula rodona en un racó del menjador, vam començar per una copa de cava i unes olives; les verdes franceses i les negres gregues.

En un restaurant d'aquest nivell tot és de primera, com el pa, que ens van oferir ensenyant-nos una gran panera amb totes les varietats que fan allà mateix, o com l'oli, amb les dues varietats: la que va dissenyar el difunt Santi Santamaria i la que ha dissenyat el Xavier Pellicer, el nou xef.

Per començar els aperitius, remolatxa amb crema fresca, cibulet i oli d'alfàbrega, un petit tast amb ingredients senzills i de molt bona qualitat, una constant en tot l'àpat.

Continuem amb uns raves amb mantega fumada, que a la Montse li va semblar excessivament fumada, fins al punt de tenir la sensació de menjar cendra. Jo no ho vaig trobar tant exagerat, però sí que era molt fumada, així com freda i donant un contrapunt molt interessant al rave.

El primer plat una mica contundent va ser el verat amb vinagreta, un molt bon plat, amb el verat molt ben marcat a la planxa, la veritat que molt bo.

El cromesqui (forma pija i de moda d'anomenar una croqueta rodona) de la terra ens el van servir sense la rana meunière amb que habitualment el serveixen i que constitueix un dels plats més afamats del restaurant. Simplement correcte en el format que ens el van servir.

El musclo amb concentrats marins.

A continuació, la carabassa encurtida amb embotit de pularda i llamàntol.

Estàvem gaudint (se'ns notava a les cares), però el pil-pil de rovelló, tot i estar molt bo, va ser un dels plats que no ens va dir res: ni és una cosa que no haguèssim tastat abans ni ens faria reservar només per menjar-nos-el.

La crema de carabassa teòricament tampoc no era al menú, però això no vol dir que no ens agradés força.

La tatin amb carabassa i ous d'arengada.

Un dels millors plats del menú: shabu-shabu d'espardenyes amb presa ibèrica banyat per un consomé lleuger.

A continuació, peix de la llotja de Blanes en dues presentacions en un mateix plat amb dos "espais": torrija caldosa i castanya de Viladrau.

Havíem de seguir amb cabrit de Can Xicoy, però ens el van substituïr per cervatell (Bambi, per entendre'ns) acompanyat de verdura.

Com a postre, un cor cruixent, cremós i dolç de pera i nabiu.

Per acabar (i oblidant-se de la simfonia de músic), un últim postre compost de gelat.

Amb els cafès van arribar els macarrons i els petits fours (per si ens havíem quedat amb gana), que estaven prou bons i això que jo no sóc pas de dolços...

Vam demanar per veure el celler, doncs el Ramon Camps ens havia dit que si podíem, que l'anèssim a veure, i no ens van ensenyar només el celler, sinó que ens van ensenyar el primer menjador que va tenir el restaurant i altres dependències, deixant palesa una vegada més l'atenció del servei, que malauradament ens va semblar d'un nivell professional inferior a la categoria del restaurant.

També vam poder gaudir una mica de passada de la cuina, que és l'ànima i el que dóna sentit a tot el restaurant i que és parcialment visible entrant al menjador del Restaurant Elements 4_12.

No ens va quedar res més per fer que tornar al menjador a recollir les nostres coses, passar pel guardarropia i fer la foto de rigor a la porta del restaurant.

Vam aprofitar per donar una volteta pel centre de Sant Celoni i vam entrar en un bar a prendre alguna cosa i les dues berguedanes es van sorprendre en veure una careta de La Patum decorant una de les parets, com a cloenda d'una diada gastronòmica que ens va decebre una mica per no sorprendre'ns suficient o no trobar cap plat que per ell sol et mereixi la pena anar-hi. Navegant per la xarxa, però, hem vist que el menú que ens van acabar servint no va ser el que havíem encarregat ni el que van servir en altres moments, de tal forma que les "petites modificacions" que va patir van ser més aviat mutilacions que el van deixar molt per sota del que havia de ser.