Un any més, m'havia apuntat per fer la ruta de la NavaRider que, com acostumo a explicar, es converteix en tres rutes: la del divendres per anar a Pamplona, la ruta pròpiament dita i la tornada. Per a l'anada havia quedat a Sant Joan de Vilatorrada per sortir a quarts de nou, així doncs a les set del matí estava carregant la moto per iniciar la ruta.

Abans d'arribar a Vilafranca del Penedès, vaig trobar-me una boira densa i pixanera que no va fer gaire agradable aquest primer tram.

A tocar de l'enllaç amb la C-25, la moto es va quedar sense corrent elèctric de cop. Vaig aturar-me al voral, vaig demanar l'assistència en viatge, vaig avisar els companys de ruta i em vaig posar a desmuntar el necessari per accedir als fusibles, doncs m'ensumava que se n'havia fos algun. De tota manera, en arribar la grua, el 'mecànic' no tenia pas cap intenció d'intentar donar-me assistència més enllà de carregar la moto i dur-la a alguna banda, així que mentre donava la volta (va aparèixer en direcció sud) vaig tornar a muntar-ho tot.

Vam portar la moto a Altrick Moto a Vilanova i la Geltrú, arribant-hi a tres quarts de deu tocats del matí. Vam descarregar-la, vaig explicar què li havia passat, vaig demanar que m'avisessin amb el que trobessin i vaig marxar cap a Sitges.

Ja havia parlat amb la Núria i havíem convingut que marxés amb la seva Triumph Bonneville, així que vaig passar per casa per saludar la Núria i agafar les claus i els papers de la moto i me'n vaig anar cap al pàrquing per carregar i sortir més de tres hores i mitja més tard de la primera arrencada i cent cinquanta quilòmetres més tard.

Res més arrencar, em va trucar el Roger, que em va preguntar per on anava i quin pla tenia i vam quedar en tornar-nos a trucar a la següent aturada que fessin a veure si podia enllaçar amb ells (potser a Jaca? o a Puente la Reina?). Anava a ser complicat, doncs a més em vaig aturar a Jorba per menjar un entrepà i repostar, doncs a més de necessitar gasolina havia de menjar alguna cosa, que només duia aigua al cos i era un quart i mig de dotze.

L'aturada va ser més llarga del desitjable perquè no van ser gaire ràpids a l'hora de preparar l'entrepà, en tot cas un cop vaig acabar-me'l vaig seguir endavant per la N-II fins que vaig enllaçar amb la C-53, passant per Anglesola, Tornabous i El Tarròs, on va néixer el President Companys.

En travessar La Fuliola, vaig veure el Frank i la Carme a la porta de Rocky Motard Ponent, la botiga de referència a les terres de ponent per comprar roba i accessoris per al motorista i roba informal per a un públic que gaudeix amb el rock.

Ni tan sols vaig baixar de la moto, però vaig sumar uns quants minuts més, allunyant-me encara més de la possibilitat de trobar-me amb els companys de Mototurisme.

Com que ja tenia coll avall que hauria de fer la resta de la ruta en solitari, vaig aturar-me a Siétamo per fer una nova aturada a la Panadería Repostería Ferrando, on em vaig fotre un 'xute' de sucre en forma de Coca-Cola i doblado de xocolata.

A Ayerbe em vaig tornar a aturar, però aquest cop va ser per tal d'omplir el dipòsit de gasolina de la Bonneville. En tot cas, només vaig aturar-me el temps mínim imprescindible i vaig continuar la ruta.

Havent decidit fer la ruta en solitari i no tenint notícies del grup, vaig continuar per Ayerbe, un tram que m'encanta, passant pels Mallos de Riglos, l'embassament de La Peña i el Puerto de Santa Bárbara.

Després, Puente la Reina, l'embassament de Yesa i l'entrada a Navarra, passant per l'Hostal La Torre de Liédena, on l'endemà havíem de dinar.

A tres quarts de cinc de la tarda entrava al Parque de la Runa, on vaig recollir la bossa de la meva inscripció després de sis-cents quilòmetres llargs (setanta i escaig en la Vulcan, setanta i escaig en grua, onze quilòmetres en taxi i uns quatre-cents cinquanta en la Triumph) i gairebé deu hores.

Em vaig acostar a la gasolinera de Gipuzkoa Etorbidea, que crec que és la més propera, per deixar la moto amb el dipòsit ple per l'endemà.

Després de passar un control de temperatura, em vaig instal·lar al Sercotel Hotel Leyre, doncs en el sorteig de l'edició anterior de NavaRider Day vaig resultar vencedor d'una nit per a dues persones en aquest hotel. He de dir que quan vaig trucar per identificar-me com a guanyador per reservar les dues nits que anava a dormir a Pamplona, sense ni tan sols posar-se la medalla, em van reservar totalment de franc una habitació individual per dues nits amb l'esmorzar inclòs. A més, es tractava d'una habitació com una casa de pagès per tractar-se d'una individual, bastant més gran que les d'altres anys.

Vaig revisar el contingut de la bossa: samarreta, dorsal, màscara, passaport, tiquets, pin de l'any, mapa i publicitat. Tot OK. Em vaig relaxar, em vaig dutxar i vaig contactar amb el Pep, que havia arribat una estoneta més tard que jo.

A quarts de vuit del vespre ens vam trobar davant de l'Hotel Europa, l'hotel en el que s'hi allotjaven gairebé tots els companys, just quan hi arribava, després de recollir la bossa de la inscripció, el grup amb el que jo havia d'haver arribat a Pamplona.

En aquesta edició, les cazuelicas es podien consumir durant tot el cap de setmana i era lògic, doncs només es podien consumir en una taula i els aforaments eren restringits, així que uns quants vam decidir utilitzar-les per sopar el divendres i reservar pel dissabte. Érem vuit persones i les reunions estaven limitades a grups de sis persones o menys, és a dir que tocava dividir-nos. El Pep i jo ens vam avançar, començant per El Mesón de la Tortilla, on ens van servir la cazuelica 'El nido del mesón', és a dir guatlla acoblada.

Estàvem esperant al grup per cedir-los la taula, però finalment vam sortir i els vam trobar en una taula a l'exterior. Nosaltres vam entrar al local del costat, Los Burgos de Iruña a Navarrería Kalea 14, on ens van servir 'Costillicas de cerdo como las hace mi madre'.

Vam tornar a trobar-nos amb els companys i vam quedar que faríem les tres cazuelicas i després ens acostaríem a El Temple per fer uns moskovitas, així que ens vam dirigir cap al següent local, que ens quedava a uns cinc minuts i ens feia passar per davant de l'ajuntament.

Al Caravinagre Bar Gourmet Café, que és el bar-restaurant de l'Hotel Maisonnave, ens vam prendre unes mandonguilles de cordero al chilindrón amb carxofes fregides, pimientos del cristal i patatetes, una cazuelica que, com les altres dues, estava boníssima.

El grup no arribava i vam decidir sortir. Llavors els vam trobar un altre cop en una taula a l'exterior i ens van dir que havien trigat tanta estona perquè havien passat a prendre's uns moskovitas (inacceptable!). Vam esperar que acabessin i vam marxar a dormir, coincidint pel camí amb el Lluís i la Sunsión.

El nostre grup tenia la sortida a les set i dos minuts del matí i l'organització havia demanat que s'arribés al Parque de la Runa amb el temps més aviat just per no acumular massa gent i poder mantenir la distància de seguretat. Jo vaig arribar-hi cap a tres quarts de set, quan ja havia arribat la resta del grup, i vaig esmorzar uns Donuts i un Cacaolat que havia comprat el dia abans al supermercat que hi havia davant de l'hotel.

Com que normalment hi anàvem amb més temps, quan ens van cridar per megafonia per situar-nos a la línia de sortida ens va agafar amb els pixats al ventre i vam haver de còrrer una mica per col·locar-nos el casc, les bragues i els guants.

El primer tram de la ruta era molt semblant a l'últim tram de l'any anterior, però en sentit contrari. De tota manera, com que era encara fosc no era fàcil identificar per on estàvem passant ni, per descomptat, gaudir del paisatge.

Poc a poc, va començar a sortir el sol i vam començar a veure per on estàvem circulant, encara que jo era l'únic del grup que em guiava únicament de forma visual, doncs la resta duien GPS. Tot i això, encara a Pamplona va haver una indecisió en una rotonda a Gipuzkoa Etorbidea i poc després de passar la Bodega Otazu, a Etxauri, n'hi va haver la segona. A la tercera, no recordo a quin poble, la Marta es va quedar aturada en molt mala posició en una pujada i va trigar una mica a poder donar la volta. Ella anava penúltima i ens hi vam quedar la Mercè, que circulava just davant seu, i jo. L'Airald va aparèixer després de tornar sobre les seves passes, però el Roger, el Julius i el Johnny van continuar sense adonar-se'n.

Així doncs, ens vam quedar només quatre motos de les nou que ens havíem apuntat, doncs apart de les tres que no havien esperat a la Marta hi havia el Pep que feia la ruta sol com un mussol i el Lluís que ja ens havia avisat el dia abans que preferia no matinar tant, fer la ruta amb llum de dia i anar al seu ritme.

Les previsions meteorològiques que jo havia consultat durant la setmana indicaven pluges a partir de les nou del matí i fins a primera hora de la tarda com a mínim, més intenses al nord de Pamplona i menys al sud, on acabaria clarejant abans, però el divendres vam tenir l'input per part de gent de la zona, tant participants com organitzadors, d'una millora en les previsions i en les seves especulacions que indicaven que no plouria i que com a molt hi hauria algunes gotes. En la realitat, el cel era amenaçador i es veia força tapadot en alguns punts, encara que no plovia pas.

Vam veure unes corbes més enllà el Roger en la seva Goldwing, que semblava que s'estava fent el trobadís, però no va ser pas l'únic que ens vam trobar a la carretera. A la Mercè, però, va semblar que no li feia gaire gràcia i va posar la directa, deixant-nos a la resta amb un pam de nas.

A uns cinc quilòmetres del primer punt de control, just abans d'Errotz, vam aturar-nos per posar-nos els impermeables, doncs estàvem travessant una mica de boira molt pixanera i de fet mentre ens els estàvem posant es va posar a ploure, tot i que un cop equipats va tornar a parar la pluja per continuar la humitat.

Un cop a Irurtzun vaig haver de ser jo, el que no duia GPS, el que corregís per dos cops al grup per anar al punt de control, l'Hostal Machaín, doncs aquest punt l'havien modificat pocs dies abans i la ruta hi passava a unes desenes de metres de distància, però jo havia mirat on era i el coneixia.

Mentre ens preníem el brou a cremadent i l'entrepà de truita (es podia escollir), la Mercè ens va explicar que s'havia emprenyat perquè tres motos del nostre grup no havíen esperat a la Marta. El Roger, per la seva banda, va explicar que havia reduit la velocitat fins que va arribar una KTM que va creure que era la de l'Airald i que quan es va adonar que no ho era va tornar a afluixar tot fent-se el trobadís amb nosaltres.

Entre tots vam convèncer la Mercè per seguir amb nosaltres i ella ens va explicar que, segons les prediccions dels organitzadors que hi havia en aquell control, no ens havia de ploure, com a molt podíem trobar boira pixanera. Fos com fos, ens vam deixar els impermeables i vam anar a repostar a la gasolinera del davant.

Vam sortir d'Irurtzun i vam anar a buscar la carretera NA-7500 per coronar el Puerto de Zuarrarrate, un port molt maco per la vista de la Serra d'Andia (Andimendi en euskera), malgrat que no la vam poder xalar per culpa dels núvols.

Aquesta carretera ens va conduir cap a Oderitz i Astitz, on hi ha la Juanluzenea Sagardotegia i on vam allotjar-nos el 2017 durant la I Navarrada VOCS. Més endavant i quan ja feia uns minuts que anava plovent, vam travessar Lekunberri i vam anar a buscar l'NA-1300 en direcció a Tolosa, ja a Euskadi.

Arribant i travessant Tolosa, com sempre que hi passo, no vaig poder evitar cantar sota el casc Tolosa iñauteriak dels Kortatu i mentre cantava vam agafar la carretera cap a Leitza i Elgorriaga. Potser per això la pluja es va intensificar...

No plovia a bots i barrals, sinó que era una pluja fina, però intensa que anava calant poc a poc. En arribar al balneari d'Elgorriaga, tenia els peus molls, les mans humides i gens de ganes de treure'm l'impermeable.

A l'hora d'entrar a buscar l'entrepà i la beguda, però, sí que vaig haver-me de treure el casc, les bragues i els guants, buscar la màscara i posar-me-la. Tot estava moll, les bragues i els guants molls els vaig haver de posar dintre el casc, que lògicament es va mullar per dintre... Diríem que no van ser els milors moments del dia, tot i que com a mínim no vaig caure a terra de cul, que en sé d'algú que sí que ho va fer.

Quan vam arrencar, no plovia. M'havia canviat la braga més molla i havia substituït els guants d'hivern pels d'estiu amb les manyoples impermeables. Ens vam endinsar a la Vall de Baztán i a Irurita vam agafar la carretera d'Artesiaga. Estava moll i anava plovent lleugerament i intermitent, vam coronar Meaka i iniciant el port d'Artesiaga ens vam endinsar en una boira que es podia tallar amb un ganivet. No feia gens de gràcia, doncs hi havia animals (vaig veure un cavall quan ja l'estava passant) i no veies què tenies al costat més enllà de l'asfalt mentre anaves pujant el port. Per sort, no vaig perdre (em va costar) la roda de l'Airald, que m'indicava el camí.

Arribant a Eugi ja vam començar a trobar trams d'asfalt eixut i poc després ens van caure les últimes i poques gotes de pluja. A més, vam entrar en una zona més planera i amb menys corbes.

Vam arribar a l'Hostal La Torre per dinar cap a tres quarts de dues de la tarda, però enlloc d'aparcar i entrar-hi, jo vaig aprofitar mentre la resta del grup fumava, guardava el casc o simplement comentava la ruta per repostar, doncs a la gasolinera del davant hi havia surtidors buits i pensava que a la sortida hi hauria més motos. Hi havia set graus de diferència respecte a trenta-quatre hores abans i es notava, però no feia pas fred. Vam seure en dos grups per no ser més de sis i vam dinar bé i prou ràpid, però no em va sorprendre perquè es tractava d'un restaurant en el que m'havia aturat amb la Núria molts cops i el coneixia.

Després de dinar, vam vorejar el pantà de Yesa per anar a buscar la carretera cap a Sos del Rey Católico per Undués de Lerda, trobant-nos un asfalt fet miques. Just abans d'arribar a Sos, vam agafar direcció a Sangüesa, però ens vam desviar per l'NA-5340 cap a Tafalla, mentre intentava trobar una emissora on sentir el partit de l'Espanyol.

Com que s'havia cancel·lat l'últim punt de control, era recomanable fer una aturada per descansar mínimament i nosaltres la vam fer a Tafalla, just davant de l'estació de tren i quan jo ja havia desistit d'escoltar el futbol, tot i que sabia que estava a la mitja part i no havien marcat cap gol. Vam estirar una mica les cames, hi ha qui va fumar, qui va beure aigua, qui va menjar algun caramel i qui va demanar consell per gravar un vídeo de felicitació d'aniversari per a algú no massa proper que fos prou personal i que no semblés una declaració d'amor, tot un repte!

Després de la pluja d'idees per a la producció audiovisual, vam arrencar les motos, vam travessar Tafalla, passant pel davant del Palacio de los Mencos, i vam sortir per l'NA-6030.

Vam passar a tocar d'Artajona, on l'organització havia proposat que ens hi aturéssim i aprofitéssim per visitar el recinte emmurallat anomenat Cerco de Artajona, però com que nosaltres ho havíem fet a Tafalla, vam passar de llarg, com també ho vam fer amb la Basílica de Nuestra Señora de Jerusalén a les afores.

La resta de la ruta va ser purament de tràmit, vam tornar cap a Pamplona i la vam circumval·lar per entrar per la Rotxapea i anar cap al Parque de la Runa. Vam passar pel photocall i jo em vaig acomiadar ràpidament per dirigir-me cap a l'hotel, on vaig dutxar-me, em vaig relaxar i vaig escoltar el podcast de la retransmissió de la segona part del partit entre l'Espanyol i l'Alcorcón.

Teníem les taules reservades a quarts de deu de la nit a l'Hostería del Temple, vam quedar a un quart a la porta i quan jo hi vaig arribar vaig ser l'últim. A la nostra taula, el primer plat va ser a base de moskovitas (havia de compensar el greuge del vespre anterior) i el segon va ser lleuger. Vam comentar la ruta i vam riure molt i en acabat ens vam acomiadar, encara que alguns van quedar per marxar plegats l'endemà cap a Sòria i així allargar el cap de setmana.

El diumenge al matí, vaig baixar a esmorzar a quarts de deu del matí (havia hagut de dir l'hora pel protocol Covid que seguien), vaig trobar-me un plat amb un tros de pa, mantega, melmelada, tomàquet triturat i un parell de pastes, em van demanar què volia beure i em van oferir més menjar, seleccionant bacó i formatge.

Vaig anar cap a la moto amb tot l'equipatge encara preguntant-me si faria la mateixa ruta que de pujada o si passaria per Bardenas per trobar-me amb la gent de Club Sidecar 3 Rodes, però els set graus de temperatura i el fet que es posés a ploure em van fer decidir per una ruta sense visites.

Per tercer dia consecutiu vaig passar per davant de l'Hostal La Torre, aquest cop amb una temperatura encara més baixa i ja sense pluja, però no m'hi vaig aturar. Sí que ho vaig fer un altre cop a Siétamo, on vaig demanar-me un altre doblado de xocolata que em va donar forces per arribar a casa.