En el lloc on hi ha ara l'estany de Montcortès hi havia, fa anys i panys, una ciutat esplendorosa.

Un bon dia un captaire, més pobre que una rata, va passar casa per casa mendicant quelcom per treure el ventre de penes; no va aconseguir ni una engruna de pa: tal era la gasiveria dels habitants d'aquella ciutat.

Quan ja se n'anava, albirà una dona que arribava amb una pastera al cap. Li demanà almoina i la dona li respongué que no tenia res més que el pa que duia a la pastera, calent, acabat de fer, i li n'oferí un tros, tot i dir-li que a casa seva eren molt pobres i carregats de canalla, i d'aquell pa n'havien de menjar tots.

El captaire li agraí la caritat i, després de menjar un mos d'aquell pa, va dir a la dona que ella era l'única persona caritativa que havia trobat en tota la ciutat, i l'advertí que al vespre hi hauria una tempesta formidable que faria que la ciutat quedés submergida. Li digué que, passés el que passés, ni ella ni els seus sortissin de casa, que no els passaria res.

Actualment, encara es diu que la nit de Sant Joan, la nit màgica per excel·lència, es veu aparèixer la dona amb la pastera al cap i se senten venir del fons de l'estany els crits embogits dels habitants de la ciutat maleïda.