Nosaltres tres vam sortir de Sitges en el sidecar i vam fer ruta per Vilafranca del Penedès, Igualada, Jorba, Calaf i per Vilanova de l'Aguda per agafar la C-14, aturant-nos a Bassella per repostar i prendre alguna cosa, tot i que ens vam trobar el Pans & Company del Museu de la Moto tancat i vam haver de conformar-nos amb unes begudes a la terrassa de la gasolinera.

El Cosme havia pujat el dia abans després de plegar de la feina i ens esperava amb begudes fredes a la nevera i una nova adquisició que ja va provar abans que arribéssim per assegurar-se que funcionava bé.

Ens va costar localitzar la casa perquè no estava numerada, però ho vam solucionar amb una trucada de telèfon. Vam arribar just davant de la furgoneta de la Montse, vam aparcar, vam descarregar l'equipatge i ens vam començar a instal·lar, tot i que la Merlès va decidir ficar-se al llit dels avis amb el Drac i l'Anna.

Tot i que estava ennuvolat i que l'aigua no estava encara a la temperatura ideal, alguns no ens vam poder resistir a la invitació a provar el jacuzzi mentre començàvem a picar unes patates fregides.

Mentre alguns seguien banyant-se, uns altres s'acabaven d'instal·lar i altres es canviaven de roba, vam seguir, ja al menjador de la casa, amb l'aperitiu, un aperitiu del que la Merlès es va menjar la majoria de les olives i jo dels cacauets.

Més tard del que és habitual per a nosaltres, encara que havíem estat omplint els nostres estòmacs amb l'aperitiu, vam dinar plegats el que havia dut la Rosa ja cuinat de Berga.

Un cop acabat l'àpat, va haver un intent de migdiada conjunta tieta-neboda al sofà que no va acabar de quallar completament, doncs la nena anava una mica accelerada.

Vam decidir estirar una mica les cames i per fer-ho ens vam marcar una fita, que no va ser cap altra que acostar-nos a la Font de l'Àrtic (o la Font del Molí) per tal que el Cosme omplís una garrafa que es volia endur a casa seva a Barcelona. I com que a l'anada li havíem dit que no podia jugar-hi, a la tornada vam haver de deixar que la Merlès jugués una mica al parc infantil.

Vam anar a visitar el Museu de l'Esclop, on ens van fer una visita guiada a la quinzena llarga de visitants. Ens van explicar que Meranges era l'epicentre de la producció d'esclops de la zona, que l'ofici era una activitat secundària (molts artesans només en fabricaven per a ús propi i de la resta d'integrants de la família, sense comercialitzar-los), les principals nissagues esclopistes, les característiques del calçat, les diferències amb altres esclops d'arreu, el procés de fabricació, el material, les eines i el declivi de la indústria.

Combinada amb la visita al Museu de l'Esclop, vam gaudir de la visita a l'Església de Sant Serni, l'església romànica parroquial del poble, que ha patit remodelacions i restauracions al llarg de la seva història, però encara vam poder veure restes de pintures murals representant el pantocràtor i la preciosa portalada, amb les parts en granit rosa (els capitells, la imposta i les seves bases) molt deteriorades i amb uns excel·lents forjats de la porta original.

Després de culturitzar-nos convenientment, vam tornar cap al parc infantil, doncs havíem de premiar la Merlès per haver-se portat tan bé durant les visites. Allà, a més de jugar, ja que tenia un públic tan pendent d'ella va aprofitar-se debudament i va fer que la tieta i els avis l'acompanyessin a l'hora de fer servir el tobogan i el balancí de molles, tot i que finalment va acabar jugant una mica amb unes nenes que també volien esbargir-se.

De tornada a la casa, la Merlès va voler xafardejar la furgoneta de la Montse i fins i tot va pujar al llit de dalt, però no la van convèncer per dormir-hi a la nit.

El Cosme va proposar tornar-nos a remullar una mica garantint-nos que la temperatura de l'aigua seria l'adient, doncs havia deixat el jacuzzi tapat i escalfant.

Com que començava a amagar-se el sol, vam poder convèncer la Merlès de que era hora de posar-se el pijama i anar baixant el ritme. Del que no a caldre convèncer-la va ser de sopar, doncs havia fet gana més que suficient.

Nosaltres, però, encara vam haver d'esperar una bona estona abans no vam sopar, doncs no hi va haver gaire pressa per preparar la barbacoa i entaular-nos, el preludi del que seria el final del dia per a la Núria i per a mi, doncs havent sopat vam anar a dormir a la nostra habitació, on ja hi era la Merlès queixant-se per haver de dormir al bressol de viatge. De tota manera, encara hi va haver qui va tenir forces per fer-la petar una bona estona i fins i tot remullar-se al jacuzzi un cop més.

El diumenge al matí ens vam anar treient de sobre la mandra poc a poc, vam esmorzar i vam pujar tots a la furgoneta de la Montse per anar a veure l'Estany de Malniu. Vam fer ruta cap amunt, primer per asfalt i finalment per pista.

Guiats pel Cosme, no vam pujar cap al Refugi de Malniu, sinó que vam deixar la Carretera dels Estanys per enllaçar amb la Carretera de la Feixa, doncs així l'accés a l'estany era molt més planer.

Mentre uns es preparaven per a la caminada i altres admiraven el paisatge, la Merlès i jo vam sortir corrents per anar a l'altra banda del prat per perseguir uns cavalls que per allà passaven. A més, com que no s'han de perdre oportunitats, vam aprofitar per agafar una floreta i un pal.

Malgrat que havíem anat en direcció cap on hi havia vehicles i gent, el camí començava a l'altra banda, així que quan ens van avisar vam haver de tornar enrere mentre la resta del grup desapareixia entre roques, matolls i arbres.

Com que a la Núria li feia mal un genoll (patia una sobrecàrrega aquells dies), la vam atrapar de seguida, encara que segons ella ens havia esperat per tal que anéssim plegats. La Merlès, preocupada per l'estat del genoll de sa mare, va decidir ajudar-la substituint ella mateixa un dels bastons que duia per ajudar-se a caminar.

Si ja anàvem prou lents per nosaltres mateixos, vam trobar-nos un grup d'unes vint-i-cinc persones que anaven més ràpides que nosaltres. Les vam deixar passar, però llavors es van aturar per reagrupar-se i comentar no sé què, repetint dues vegades més el nostre apartament, el seu avançament i el nostre avançament. En aquest punt, a més de decidir que ja no els deixaríem passar més aturant-nos a una banda, vam haver de carregar amb la Merlès, que ja havia fet un esforç considerable.

La Núria em va suggerir que seria millor dur-la amb la motxilla portabebès, doncs així no podria caure ni donar-se cops amb les branques i em va enganyar per ser ella la que carregués amb la nena el tram final de la caminada.

Lògicament, quan vam arribar nosaltres la resta del grup ja havia admirat el paisatge i s'havia fet un fart de fer-se fotos per immortalitzar la seva visita a aquest estany natural d'origen glacial.

De tota manera, quan nosaltres tres vam arribar als 2.250 m sobre el nivell del mar, que és l'alçada on hi ha les 5,9 ha d'aigua que conformen l'Estany de Malniu a la capçalera de la Vall Tova, també vam voler gaudir de l'espectacle, fer-nos unes fotos i fins i tot remullar-nos els peus (la Núria també es va refrescar el genoll malmès), encara que per un cop no li fes massa gràcia l'aigua a la Merlès.

Tampoc no vaig poder carregar la Merlès de tornada cap a la furgoneta perquè la va agafar la Montse i encara sort perquè van començar a caure gotes i va acabar plovent amb ganes i passar per sobre de les roques amb els crocs que jo calçava es va convertir en un esport de risc.

De tota manera, a l'hora d'entrar a la furgoneta ja no plovia, tot i que el cel seguia molt amenaçador i feia la impressió que s'hi podia tornar a posar en qualsevol moment.

De tornada a la casa, vam recollir les coses mentre el Cosme i la Montse anaven a casa del germà del Cosme a buscar una paella, doncs el menú consistia en un arròs negre preparat pel magnífic amfitrió.

S'havia fet bastant tard i nosaltres vam decidir marxar ràpid, doncs teníem per una bona estona i a més les previsions del temps anaven a pitjor a mesura que avançava el dia. De fet, havia plogut mentre dinàvem i encara no havíem sortit de Meranges que vaig haver d'aturar el side per posar-me l'impermeable (només va ploure fins l'enllaç amb l'N-260), moment en el que vaig veure que la Merlès ja s'havia adormit. Després d'uns dubtes sobre la ruta a seguir, vam baixar pel túnel del Cadí, trobant-nos molta cua a partir de Guardiola de Bergueda i fins passat Berga, però aquesta circumstància no va poder deixar-nos un mal record d'un boníssim cap de setmana amb la millor de les companyies.