Era diumenge al vespre, havíem arribat feia una estona de Ligüerre de Cinca, havíem desfet l'equipatge del cap de setmana i estàvem jugant quan va sonar el timbre de la porta. Jo vaig anar a obrir i va venir amb mi la Merlès, curiosa per saber qui podia ser.

SORPRESA!

Quan vam obrir la porta va aparèixer davant nostre el Tió, que venia a passar tot el Nadal a casa amb nosaltres. La Merlès no s'ho va haver de pensar gaire per agafar-lo i entrar-lo a casa abans no s'ho repensés.

Un cop dins de casa, la Merlès va pensar que el millor era dur-lo fins el menjador el més aviat possible, encara que pel camí podés perdre una cama.

El va col·locar sobre la catifa de colors de la seva zona de joc, a tocar d'on havíem instal·lat entre tots el pessebre i va investigar si tenia fred o gana, tocant la punta del nas per si estava freda i posant el dit a la boca per si l'intentava mossegar.

Va resultar que tenia fred i gana, les dues coses, així que vam buscar una manta més grossa que no pas la que ell havia portat i el vam tapar. Pel tema de la gana, li vam posar unes mandarines ben bones, però no es va escapar d'alguna garrotada per si es posava a cagar, tot i que la Merlès ens va deixar clar que se l'estimava molt.

L'endemà, la Merlès va poder comprovar que s'havia menjat les mandarines, doncs no és que no hi fossin, sinó que hi havia les peles. Li vam tornar a posar menjar tots els dies que va estar amb nosaltres, així com vam tenir cura que no agafés fred. El vam cuidar molt bé per tal que l'any següent tornés a venir.