Com que vam aconseguir fer el pont del 16 d’agost, el dimecres a primera hora de la tarda vam sortir de casa. Tot i que en un principi havíem dit d’anar per Foix, a última hora vam creure convenient anar-hi per Jaca, doncs així teníem una tirada més curta l’endemà, malgrat que la part final de la ruta era més desconeguda per a nosaltres. Excepcionalment, a Igualada vam agafar l’A-2 fins a Lleida, on vam empalmar amb l’autovia cap a Osca. Just per sobre d’aquesta localitat, vam aturar-nos a repostar i vam trucar per reservar una mitja pensió en un hotel de Candanchú (abans de decidir la ruta vam mirar que hi haguessin vàries possibilitats d’allotjament, doncs eren uns dies complicats i en no saber a ciència certa a quina hora podríem sortir, no podíem reservar amb temps), així només havíem d’anar directes a l’hotel, fer el check-in, decidir si descarregàvem l’equipatge en aquell moment o més tard i anar a sopar sense haver de voltar per trobar on fer-ho. Del viatge s’ha de dir que vam passar molta calor, excepte els últims quilòmetres, durant els que vam poder gaudir d’una mica de fresqueta que vam agrair.

El cas, però, és que no vam poder entrar directament a sopar, sinó que vam haver d’esperar-nos al segon torn, doncs l’hotel estava molt ple i no hi cabíem tots al menjador. No és que fos un gran entrebanc, però la Merlès ja anava prou tard i no volíem desmarxar-la massa dels seus horaris. A més, es van endarrerir més del que ens havien dit i l’estona la vam dedicar a mirar-nos el paisatge (s’ho mereixia), però hauríem preferit haver-la ocupat banyant la nena i descansant una miqueta.

El dijous al matí, vam baixar d’hora per esmorzar, però no vam ser pas tan ràpids a l’hora de fer-ho i després encara vam haver de dutxar-nos i recollir abans de continuar la nostra ruta cap a Le Barp, primer sota la boira fins passat el Port de Somport i després uns quants quilòmetres sota una pluja que m’obligà a posar-me l’impermeable. A Orthez vam decidr anar cap a Castets i fer la pujada per la ruta oest, deixant la ruta per Mont-de-Marsan per a la tornada.

Vam entrar a Dax per tal que la Merlès dinés alguna cosa i ens vam trobar mig poble tallat al trànsit, sense lloc per aparcar i amb un munt de gent vestida principalment de blanc amb mocadors i altres complements de color vermell, a l’estil sanferminer, doncs eren les festes i sembla ser que tenen molta tirada. En una boulangerie vam demanar un croque-mensieur per a la Merlès i una quiche per a la Núria. Jo no tenia gaire gana amb l’esmorzar que m’havia fotut i a més en ruta no m’agrada dur l’estòmac gaire ple, així que només vaig menjar el terç de croque-mensieur que es va deixar la Merlès.

Tan bon punt com vam arribar a la trobada, vam baixar de la moto i vam anar a fer la inscripció, sorprenent-nos que, malgrat no haver-me contestat a cap dels tres correus electrònics que els havia enviat, tinguessin la nostra fitxa amb totes les dades ja introduides a l'ordinador. En aquell mateix moment ja vam començar a al·lucinar amb les màquines que anàvem veient i amb la quantitat que n'hi havia, mentre ens acostàvem a la barra a refrescar-nos.

Hi havia una sèrie de carrers marcats amb cinta i banderes d'algunes territorials de l'ASF, així que per no ficar-nos on no ens tocava, ens vam instal·lar en una zona una mica més per lliure. Un cop muntada la tenda, tot anant al lavabo, els sidecars ens van seguir escruixint.

Vam anar a la barra a fer una cervesa amb un parell dels tiquets que havíem comprat en inscriure'ns. Per un euro i mig ens van omplir els gots reutilitzables de quart de litre que hi havia a la bossa i vam seguir mirant motos amb sidecar mentre anàvem explicant que malgrat la nostra matrícula,  no necessàriament havíem de ser españoles. Ràpidament, ens entenien i dibuixaven un somriure a la cara.

Vam decidir anar a voltar una miqueta i així situar-nos al poble. No vam veure pas gaire res, doncs era un poble d'aquests amb casetes a quatre vents. A tocar del creuament de la D5 amb la D1010, hi havia una espècie de centre comercial amb un parc infantil i davant seu una pizzeria per emportar i un restaurant del què havíem vist publicitat al programa de la concentra.

L'anunci oferia aquell mateix vespre un menú pels sidecaristes i un concert, així que ens hi vam acostar a veure si hi havia lloc, ens van dir que sí i vam reservar pel cap de més o menys una hora, el temps just per tornar a la concentra, fer una cerveseta, recollir informació de sidecars en venda per al Sergi3, assabentar-nos del lloc i les dates de la següent edició i agafar una jaqueta per a la Merlès, que va aprofitar per fer un cop de cap.

De tornada al restaurant, aquest cop motoritzats doncs no estava lluny, però tampoc al costat, vam seure a la preciosa terrassa per gaudir del plaer del sopar i del concert de blues, malgrat que no el vam veure acabar perquè hi havia una senyoreta que havia d'anar a dormir tot i l'aclucada d'ulls d'abans de sopar.

En una espècie de pavelló se servia l'esmorzar, que consistia en pa, mantega (dolça i salada) i melmelada, a més de llet, cafè, te, Cola-Cao i aigua. Cada dia l'organitzava una territorial de l'ASF i la que ens el va servir el divendres també ens va oferir un petit espectacle de dansa i humor.

Després , ens vam dutxar i ens vam vestir, tot i que la Merlès ens deia subtilment que al seu bressol de viatge s'hi estava molt bé i que podia tornar a estirar-s'hi un altre cop.

Com que ja ens havien dit el dia anterior que la nena era massa petita pels jocs infantils que hi havia programats com a activitat matinal, ens vam acostar cap a la carpa de la inscripció quan arribaven un parell de Guzzis i vam demanar la ruta del dia anterior per anar a fer-la pel nostre compte.

Es tractava d'una ruta amb indicacions concretes que et feia passar per una sèrie de punts sobre els que hi havia unes preguntes a contestar. Així, la primera aturada era a la bodega Château Smith Haute Lafitte i allà vam haver de respondre quin era el lloc de renom internacional que hi havia a la vora, qui era l'autor de l'esculptura entre vinyes davant de la bodega, què representava i l'any de creació.

La següent aturada va ser al bonic Château de La Brède, on vam aprendre que havia pertanyut al celebèrrim Charles Louis de Secondat, Senyor de La Brède y Baró de Montesquieu, conegut popularment com a Montesquieu, que és el que vam escriure com a resposta. Per només 3 € podies entrar per passejar pels jardins i per 7 € podies gaudir d'una visita guiada per l'inetrior del castell. Nosaltres vam desistir de la visita perquè la Merlès no l'hauria aguantat sencera, ens hauria endarrerit massa i a més era en francès, però tampoc no ens vam decidir a passejar pels jardins perquè la Merlès estava dormint, es despertaria amb gana i feia molta calor a ple sol, tot i que ens perdíem la visió de l'aigua envoltant tot el castell i la possibilitat per a la Merlès de fer la cabreta una estona.

A Brède mateix vam aturar-nos en un supermercat Auchan per posar gasolina i per comprar alguna cosa per dinar, ho vam carregar al sidecar i vam anar a buscar un lloc amb ombra per menjar-nos-ho i no va ser fins a la següent aturada que ho vam aconseguir. Davant mateix de l'Église Saint-Vincent de Portets, vam seure en un banc i vam dinar, alhora que escrivíem que al centre de la rotonda hi havia una escultura que representava raïm i un parell de fulles de parra, tot i que ens vam veure incapaços d'esbrinar a quina alçada estàvem en aquell punt.

Vam seguir el nostre recorregut entre vinyes, amb el Garona omnipresent, tot travessant o deixant a una o altra banda pobles preciosos com Rions o Cadillac que estic segur que paga la pena visitar-los.

El poble que sí que vam visitar breument per recomanació expressa del nostre full de ruta va ser Saint-Croix-du-Mont. En sí, es tracta d'un turó en el que es reparteixen un munt de bodegues que et conviden a catar els seus vins i visitar les seves instal·lacions, al capdamunt del qual hi ha una placeta amb un recordatori als morts a les grans guerres presidit per un gall, l'església i un hotel. El que sí és espectacular és la panoràmica de la vall del Garona enfront de les Sauternes.

De tota manera, no hi havia prova a completar, per tant vam seguir ràpidament cap a Verdelais, vam localitzar la basílica i ens hi vam aturar aparcant sobre la vorera, doncs a la plaça del davant hi havia preparades les taules i les cadires per a un sopar popular i no vam poder aturar-nos-hi. La Núria es va acostar al Calvari tot salvant les escales que l'hi duien per descobrir que es va acabar de construir el 1856, llavors va entrar al cementiri per veure la tomba d'en Toulouse Lautrec, mentre jo em barallava amb la Merlès per tal que m'acompanyés a la plaça per comptar els quaranta-quatre arbres que l'envoltaven.

Malgrat la recomanació de visitar el molí de Cussol per gaudir de la vista, vam creure que seria molt semblant a la vista de Saint-Croix-du-Mont i vam passar de llarg, doncs a més després hauríem hagut de tornar per on hi hauríem anat i començava a fer-se tard. L'estampa que ens va agradar va ser la de les ruïnes del Château Médiéval de Budos, que encara mantenia majestuosament alçades les tres torres de la seva façana.

A la segona àrea de pique-nique recomanada, tot i que nosaltres hi estàvem passant a quarts de cinc tocats, hi havia l'estranya Église de Balizac, de la que no vam saber reconèixer l'estil i per tant tampoc no vam saber contestar la pregunta que ens feien, encara que Google ens va explicar que s'havia edificat durant el periode del segon imperi napoleònic sobre una altra església romana anterior.

La fi de la ruta era a la zona de lleure Gerard Langor d'Hostens, una platja amb base nàutica molt concorregudes al voltant d'un llac, però ens havíem deixat els banyadors a la tenda! Tampoc no vam poder completar la prova de calcular el pes en grams d'una bossa preparada per a tal efecte ni la d'estimar el nombre de participants en la prova, les últimes dues preguntes del full de ruta.

De tornada a la concentració, vam explicar que havíem completat la ruta, però ens van contestar que ja no podien admetre el nostre full de respostes perquè ja estava tancat el concurs i ens vam dirigir al bar per prendre alguna cosa fresqueta.

En una de les paradetes (food-trucks se'n diuen ara) vam encarregar el nostre sopar, doncs no volíem quedar-nos-en sense, ens vam conèixer amb un parell de catalans de La Selva del Camp amb els qui vam xerrar una estona i vam seguir contemplant sidecars, sorprenent-nos que alguns participants a la trobada ja havien recollit i marxat tot i ser divendres.

A les set hi havia programat un aperitiu a la sala on ens havien donat l'esmorzar i, com la resta de la gent, vam anar cap allà, però no va ser fins a dos quarts de vuit que ens hi van deixar entrar. Llavors, davant la nostra sorpresa, van començar amb el repartiment de premis i agraïments i després es van posar amb el sorteig (nosaltres no havíem comprat pas números).

Nosaltres tres vam decidir anar a buscar el sopar, doncs havíem dit que el recolliríem sobre les vuit i ja eren passades. Salsitxes per a la Merlès, musclos amb patates fregides per a la Núria i anguila fregida per a mi.

Quan nosaltres havíem acabat de sopar va començar a arribar la gent, tot i que la gran majoria, igual que la nit anterior, el que feien era sopar a les tendes en grups més o menys nombrosos, organitzant-se les seves festes particulars, així que veient el panorama, vam decidir anar a dormir a la tenda, doncs el dia havia estat llarg, estàvem cansats, la Merlès havia de dormir i faltava estona per a l'inici de la festa que, pel que vaig acabar sentint des de la tenda, no va destacar per la qualitat musical.

Tot i llevar-nos abans de les nou del matí, quan ho vam fer vam veure que encara més gent havia recollit i havia marxat i una bona quantitat estava recollint i això que era dissabte al matí...

L'esmorzar anava a càrrec de la regió occitana i va consistir exactament en el mateix que el dia anterior, és a dir que el que els tocava fer a les territorials era currar. Vam arribar a temps de comprar un croissant i un pain au chocolat (els venien a 1 € la peça) i així completar l'esmorzar.

A l'hora de tornar cap a la tenda, vam decidir voltar una mica per la part de l'acampada que encara no havíem vist de prop i així poder-nos fixar (i fotografiar) més sidecars, doncs s'havia de notar que érem relativament nous en aquest món.

El moviment de gent recollint i marxant era constant i cada cop anaven quedant més forats entre les tendes i els sides. De fet, la nit grossa ja s'havia programat pel divendres, doncs era la nit que hi havia música, per tant o bé tenia sentit o bé era previsible.

Fins i tot nosaltres vam obrir el debat sobre si era millor marxar dissabte i fer una part de la ruta o sortir diumenge al matí, doncs la Merlès encara no havia fet una tirada tan llarga i se li podia acabar fent molt llarga la tornada a casa i a més hi havia risc de pluja per aquella nit i primeres hores del matí següent, el que significava recollir sota la pluja o com a mínim recollir la tenda molla. En això estàvem quan vam trobar-nos amb els companys catalans, amb els qui no havíem pas quedat per tornar plegats, però sí que havíem comentat quan faríem la tornada i per on, i els vam dir que no sabíem què anàvem a fer.

Vam estar valorant-ho tot i finalment vam decidir marxar aquell mateix dia, així que ens vam posar a recollir com vam poder perquè la Merlès tenia ganes de jugar i no pas de recollir. Quan ho vam tenir tot recollit va ser quan vam anar cap a la dutxa, doncs feia molta calor i vam suar bastant mentre empaquetàvem. Ja nets i canviats, vam veure una moto amb el cartell de venda i vam xerrar amb el seu propietari, que ens va dir que es tractava d'una Yamaha GTS de 22 anys amb un side Comet amb un dipòsit addicional de 20 l de combustible.

Vam donar-li de dinar a la Merlès i nosaltres vam prendre alguna cosa fresqueta. Mentre, vam mirar per booking com estava el panorama per on havíem pujat i no hi havia gaire res, així que vam mirar per la zona de Foix i vam veure que tant a Foix com a Pamiers hi havia habitacions, així que vam decidir anar cap allà. Primer vam recòrrer algunes de les carreteres del dia anterior entre vinyes bordeleses, per després passar a circular entre vinyes de les que surt l'armanyac i acabar entre camps de cereals, doncs vam fer camí cap a Foix sense passar per Tolosa, sense trepitjar autovies, excepte un petit tram a l'alçada d'Auch.

Vam agafar un hotel al centre i vam sortir ràpidament a passejar una mica i buscar un lloc on sopar alguna cosa en una terrassa. En acabat, una miqueta de volta i de tornada cap a l'hotel.

L'esmorzar el teníem inclós a la reserva, però es feia en un hotel molt proper (el nostre hotel era un edifici sense recepció a uns quinze o vint metres de l'altre hotel) en el que vam poder agafar una taula amb vistes al riu, que no és el mateix que estar de cara al castell, però que tampoc no està gens malament.

Vam recollir i vam continuar la nostra tornada a casa, però decidint que enlloc d'anar per Ax-les-Thermes i Puigcerdà ho faríem per Andorra i Solsona, doncs així crèiem que no passaríem tanta calor.

Vam entrar a Andorra La Vella, vam aparcar i vam anar a dinar alguna cosa, després ens vam donar una volta per Esports Viladomat i vam comprar el primer casc de la Merlès. Abans de tornar a agafar la moto, però, vam visitar l'outlet de la Mango.

Tot i que a Envalira s'estava fresquet, a Andorra La Vella vam passar calor, però no va ser res comparat amb el que vam començar a patir en entrar a Catalunya. Per això, quan vaig veure un cartell indicant Cambrils per L-401, no m'ho vaig pensar i vaig començar a fer corbes mentre la temperatura baixava una miqueta, però no el suficient com per a que al cap de poca estona no tornés a estar mort de calor. De fet, feia estona que estava desitjant arribar al Coll de Jou quan finalment ho vàrem fer, doncs recordava la font i somniava en refrescar-me. Més tard, també ens vam aturar a Manresa una bona estona perque havíem de refrescar-nos i la Merlès havia de berenar. Els últims quilòmetres, ja amb el sol més baix i de camí a la costa els vam portar bastant millor.