Vam sortir de Quimper amb la idea de visitar alguns recintes parroquials (conjunts arquitectònics francesos formats per una porta monumental, un calvari, l'església i una ossera). Durant el segle XVI (època de prosperitat econòmica a la zona entre Morlaix i Brest) se'n van construir uns quants i van rivalitzar entre ells. El calvari de Pleyben data de 1555 i descriu trenta escenes de la vida de Crist en un enorme pedestal de portes triomfals. El nivell de detall de les figures és extrem, fins al punt de poder reconèixer la vestimenta pròpia de l'època.

Vam anar cap a Huelgoat, ens vam dirigir al centre i vam donar alguna volta fins que vam trobar un lloc on aparcar. Llavors ens vam dirigir a la Place Aristide Briand i vam seure a la terrassa del Bar La Paillote, on vam prendre alguna cosa mentre miràvem què fer.

Vam tornar a tocar del llac perquè allí hi teníem la moto i vam canviar la cadireta per la motxilla per endinsar-nos al bosc. Per cert, el llac és artificial i va ser creat entre els segles XVI i XVIII per abastir d'aigua les mines de plom locals.

Vam entrar al bosc per una escala que hi havia a la Rue des Cendres, entre un restaurant i Le Moulin du Chaos, un antic molí senyorial fet de blocs tallats de granit durant el segle XVI, l'edifici més antic de Huelgoat.

Vam baixar les escales que conduien a La Grotte du Diable, la cova en la què, segons un dels baixos relleus de la capella de la Mare de Déu del Cel de Huelgoat, l'arcàngel Rafael va encadenar el dimoni Asmodeus. Nosaltres, descreguts que som de vegades, vam veure una cavitat entre les roques que deixava sentir i veure el riu passant per sota.

Tot i que es podia anar per on es volgués, hi havia un camí i de tant en tant escales i baranes en punts concrets. La passejada, doncs, era agradable i apte per tothom, així que hi havia una bona quantitat de gent, tot i no estar massificat. Vam passar per Le Chaos de Rochers, un autèntic riu de roques granítiques eruptives, Le Théâtre des Verdures, un escenari a l'aire lliure que data del segle XVIII, i Le Ménage de la Vierge, una formació rocosa en la que amb una mica d'imaginació es poden descobrir alguns estris del parament de la llar de la Mare de Déu.

Una de les formacions més espectaculars i famoses és La Roche Tremblante, un monòlit de 137 tones de pes i uns 7 metres de llarg que l'atzar va col·locar estable i estàtic sobre un punt de suport que permet que oscil·li amunt i avall quan s'aplica força sobre el punt correcte, força que pot aplicar qualsevol persona col·locant-se degudament i empenyent amb els ronyons.

La següent fita en la nostra visita al bosc va ser Le Champignon, un parell de roques, una més petita i l'altra, de més de dues-centes tones, sobre la primera, donant al conjunt l'aparença de bolet.

Es tracta d'un bosc meravellós, bressol de moltes llegendes, algunes d'elles celtes, que manté intacte la memòria del temps. Es diu que si pregunteu als habitants de Huelgoat on es troba el seu jardí, probablement us respondran 'al bosc'. Però si el que voleu esbrinar és com es van formar aquestes formacions rocoses, us respondran que el gegant Gargantua, de pas per la regió, va demanar hospitalitat als vilatans del bosc i aquests li oferiren un bol de farinetes de blat sarraí, que el gegant va enfuriosir i vam marxar cap a la costa i que va llençar al bosc totes les roques que va anar trobant per camí. També us diran que per les nits les fades i els korrigans surten dels seus amagatalls per gaudir del bosc. Com si tot això no en fos prou, la història diu que La Grotte d'Artus vetlla les restes d'Artur Cor de Lleó i que a Le Camp d'Artus potser hi hauria d'haver el seu tresor, confiat a uns esperits guardians per la màgia d'en Merlí. Per últim, però es podria seguir durant hores, explicaré que hi ha una placa recordant que l'escriptor de la generació beat Jack Kerouak i la seva família eren fills de Huelgoat.

De tota manera, totes aquestes raons per gaudir de la passejada va arribar un moment que no van ser suficients per a la Merlès i es va posar a dormir. Nosaltres vam acabar la volta que ens havíem plantejat i vam tornar a sortir a tocar de Le Moulin du Chaos.

Allà mateix teníem la Crêperie Bar La Grotte, on vam decidir menjar alguna cosa ràpida. La Merlès seguia dormint i jo em vaig demanar una truita farcida de pernil dolç. El primer tall de truita enlloc d'endur-me'l directament a la boca el vaig posar davant del nas de la Merlès, que sense ni tan sols acabar d'obrir els ulls se'l va fotre. Li vaig anar donant truita fins que vaig haver-me de demanar una per a mi, doncs va menjar-se'n prop de tres quarts.

Entre que no eren massa ràpids i l'incident del despertar amb gana de la Merlès, vam acabar trigant bastant més tard del que pensàvem. Vam anar a buscar el side i vam continuar la ruta.

A una mitja hora de Huelgoat, hi ha Saint-Thégonnec, la nostra següent visita. Com a Pleyben, es tracta d'un recinte parroquial. En aquest cas, el calvari data de 1610 irepresenta la passió de Crist a la base i la crucifixió a la part superior. Com a curiositat, un dels botxins de Crist del costat sud té les faccions del rei Enric IV. A banda de l'art dels escultors, el nivell de detall de les figures és degut a la delicadesa de la pedra de Kersanton que es troba als voltants.

L'església data de mitjans del segle XVI i es va construir en estil gòtic, però va patir diferents reformes fins al segle XVIII i de l'original podríem dir que només es conserva el campanar. Hi ha vitralls de gran bellesa, nombroses estàtues i retaules policromats. L'ossari es va fer servir com a capella funerària i a la seva cripta hi ha una escena (s. XVIII) amb deu figures de mida natural en roure policrom i d'estil barroc.

No vam ser capaços de trobar Guimiliau i el seu calvari amb dues-centes estàtues, però feia calor i teníem ganes d'arribar a l'hotel. Teníem una reserva a l'Hotel Arcadia als afores de Lannion, prop de l'aeroport i una mica al mig del no res, però tenia piscina i un cop instal·lats vam poder gaudir-la. A més, quan ens vam demanar unes cerveses per prendre-les al jardí, ens van posar cacauets. El problema el vam tenir a l'hora de sopar, doncs el restaurant del costat estava tancat, així com la boulangerie de l'altra banda, així que em vaig acostar a un McDonald's que hi havia a uns tres quilòmetres i vam sopar a la terrassa de l'habitació.