Vam sortir de Vannes i ens vam dirigir a Questembert per veure el mercat, doncs Les Halles de Questembert és un dels quatre mercats amb l'estructura de fusta que resten a França i a més és un dels més antics a l'hora de construir-lo, doncs data del 1552, tot i que va ser restaurat el 1675.

De tota manera, apart de la seva bellesa, la dada que més em va impressionar a mi és que és viu, doncs cada dilluns s'hi celebra el mercat setmanal i cada dimecres els agricultors locals hi ofereixen els seus productes.

De Questembert vam anar a Rochefort-en-Terre, que és molt a la vora. Malgrat que a l'entrada del poble hi vaig veure aparcaments, vaig seguir endavant per apropar-me el màxim i gairebé sense adonar-me'n m'hi vaig ficar dintre sense saber si estava permès i sense veure on aparcar. Finalment, vaig sortir per l'altre cantó i em vaig ficar a l'aparcament que hi havia a mà dreta. Totes les places de cotxe estaven ocupades i hi havia motos sobre la vorera, malgrat que unes tanques dificultaven el pas. Vam ficar-nos-hi i vam aparcar complicant la sortida d'una altra moto, però no teníem lloc per maniobrar.

Com que havíem creuat tot el poble pel carrer principal (en realitat, havíem entrat per la Rue du Château, havíem passat per la Rue des Scourtets i havíem sortit per la Rue Saint-Michel), vam intentar fer un recorregut diferent; vam baixar per la Rue Candre i vam aparèixer davant d'una porta de la muralla, però abans de tornar a pujar cap al centre vam decidir mirar què hi havia fora i vam trobar-nos els safarejos.

La pujadeta de tornada al centre va ser tot un regal, però per gaudir s'ha de patir. Vam entrar a la Col·legiata de Notre-Dame-de-la-Tronchaye. Construida el segle XIV, tot i que té alguna part del segle XII, és un dels edificis destacats. Nosaltres hi vam entrar per la sagristia i vam trobar-nos els que ens van semblar que eren el mossèn i uns quants feligresos fent tasques de neteja, manteniment i restauració.

A primers del segle XX, l'artista i propietari del castell en aquell moment Alfred Klots va organitzar un concurs en el que es premiava la casa amb les flors més maques. Tots els vilatans van voler guanyar el premi, així que les decoracions florals van pujar de nivell, aportant al poble una merescuda fama de vila bonica de veure que ha portat a més d'un a proclamar-la com la vila més maca de França. El cert és que el 2006 va guanyar quatre flors en el concurs Villes et Villages Fleuris, està inclosa  en les llistes de Les Plus Beaux Villages de France i de les Petites Cités de Caractère.

Nosaltres vam tenir la sensació d'estar en una vila de mentida, com en un decorat. No gaire diferent, per no dir igual, que la sensació en uns quants altres llocs d'aquest estil plens de botigues per a turistes i en els que sembla que no hi visqui ningú.

El cert, però, és que sí que hi viu gent, al voltant d'unes set-centes persones, i que la majoria de les cases són originals de pedra i construides entre els segles XV i XVII. Suposo que el fet d'estar tan ben cuidat i l'afegit de les flors fa que tot sigui massa perfecte i d'aquí la sensació que vàrem tenir.

Cap a quarts d'una, jo vaig anar cap a la moto per agafar el dinar de la Merlès i quan ja anava a tornar vaig veure arribar els propietaris de les motos que tenien complicat sortir per culpa nostra i vaig moure el sidecar primer per ajudar-los a sortir i després per posar-lo a l'ombra. Mentre, la Núria va comprar unes pastes a Le Puits des Gourmandises, una botiga d'especialitats bretones, i quan jo vaig arribar vam dinar plegats en un banc a la cèntrica Place de Puits.

Després de menjar una mica, vam continuar la passejada tot mirant-nos les cases, les flors i els aparadors de les botigues. Fins i tot, vam acabar comprant cacauets garrapinyats en una botiga abans d'arribar a la moto i saludar-nos amb una parella que anava en una Triumph.

La nostra següent visita era al jaciment megalític de Carnac i per arribar-hi vam optar per anar cap a la costa i crear a l'altra banda de la badia en ferri, enlloc de tornar cap a Vannes, però un cop a Port Navalo no ens va fer la impressió que es podés embarcar el vehicle. La Merlès i jo ens vam esperar a l'aparcament mentre la Núria confirmava que efectivament només podien embarcar persones.

Per tant, vam haver de tornar sobre les nostres passes i rodejar Vannes per anar cap a l'altra banda de la badia. Això sí, abans d'arribar a Carnac, ja vam poder veure uns quants menhirs arrenglerats des de la carretera i no és estrany perquè n'hi ha més de tres mil disposats en uns quants camps (Menec, Kerlescan, Kermario i el Túmul de Saint-Michel són els més importants), que estan vallats per evitar la seva degradació.

Vam buscar la Maison des Mégalithes i un cop allà vam aparcar el side a l'ombra. Ens vam mirar l'oferta que hi havia i vam descartar entrar al centre interpretatiu perquè la Merlès  no ho hauria gaudit i entre el petit autobús i el trenet vam decidir-nos pel primer que sortís, que va ser el tren. Ens va dur primer de tot cap a la ciutat de Carnac, ens va ensenyar les seves platges, ens va explicar les salines de la zona, el clima (amb 2.000 hores anuals de sol, és de les zones de La Bretanya que en té més) i les possibilitats d'aprofitar totes les ofertes turístiques.

Els menhirs de Carnac van ser aixecats durant el neolític en un procés de segles de durada, entre el 4500 i el 2500 aC, per comunitats sedentàries que vivien en grans cases de fusta i fang i practicaven l'agricultura i la ramaderia. El paper de Carnac com a assentament té una antiguitat de 6.000 anys.

De tornada a l'aparcament del centre interpretatiu, vam donar de berenar i vam canviar el bolquer de la Merlès abans de tornar a la carretera, que com ja he explicat passava a tocar dels jaciments.

Com a bons mediterranis, l'efecte de les marees sempre ens sorprèn i ens captiva, sobretot quan es veuen embarcacions amb la panxa a terra.

També ens vam acostar al Port de Locmariaquer, un port esportiu i d'oci, on vam coincidir amb la parella de la Triumph a Rochefort-en-Terrre, amb qui ens vam tornar a saludar. Vam decidir no prendre res  i marxar cap a Vannes.

Un cop a l'apartament, vam sortir a comprar al supermercat que hi havia a la vora i, malgrat que a la Rue de la Fontaine hi havia programat un concert a l'aire lliure, vam decidir sopar a l'apartament abans d'anar a dormir.