La Sílvia havia començat a portar el Restaurant Masia Can Padró, li va donar una volta i ens el va voler presentar en una festa d'inauguració, així que vam agafar el sidecar i vam anar a Sant Vicenç de Castellet.

Res més arribar, ens vam trobar el Ferran, l'Eva i altres Despertaferro, així que vam començar a fer-la petar alhora que començàvem a consumir de franc.

La Sílvia estava una mica nerviosa i amb moltíssimes ganes d'ensenyar-nos la masia, què havia fet i quina era la seva feina, però per sobre de tot estava ocupada en fer-nos sentir còmodes.

La masia rep el nom de Can Padró per la família de Sant Vicenç de Castellet que la va adquirir a la família Sobirana, però anteriorment va ser nomenada Mas de la Franquesa Sobirana, tal i com se cita en un document de 1233. El terme franquesa fa referència a la carta de franquesa que se li va concedir amb anterioritat i que li permetia gaudir de certs privilegis, drets i llibertats sota jurisdicció reial. El cas, però, és que allà hi érem nosaltres uns quants segles més tard, desconeixent la història i inaugurant un restaurant, sota un sol de finals d'abril que volia apretar fort i encara que la carpa ens permetia gaudir d'ombra, era convenient anar-se hidratant sovint.

Va començar a sortir menjar i ens va venir molt de gust a tots acostar-nos a les taules on l'anaven servint perquè teníem gana i l'aspecte i la flaire dels plats et convidaven a tastar-ho tot, però poc a poc vam anar relaxant-nos perquè ens anàvem atipant, tot i que el ritme de sortida de menjar de la cuina no baixava, com si haguessin de seguir el ritme del dueto que ens amenitzava musicalment el brunch.

La veritat és que quan s'engega un projecte potser no cal mirar enrere i escarbar en la història, sinó simplement encarar el que vingui i pensar en el futur i si parlem de futur, el nostre futur està en les mans del Bru i de la Merlès.

Poc abans d'acomiadar-nos i desitjar-li tota la sort del món, la Sílvia ens va explicar que amb els cursos de conducció i d'emergències que se celebren als terrenys de la finca durant la setmana és necessari disposar d'un menú diari, però que el que havia de potenciar eren els serveis del cap de setmana. Ja de tornada a Sitges i just havent aparcat el sidecar, la Núria no va poder estar-se de pensar en el futur i fins i tot d'intentar emular-lo.