Les previsions de pluja no és que s'haguessin anat confirmant durant la setmana, sinó que van anar empitjorant, així que el dijous vam decidir que no aniríem a Oto ni de tenda ni d'hotel, doncs no tenia sentit i molt menys amb la nena. Ens vam posar en contacte amb els companys del curs d'escriptura de la Núria, que tenien previst marxar a Vio a passar el cap de setmana, i ens van dir que OK, però que ja no quedava lloc a la casa rural. De tota manera, ens van dir que podíem reservar una habitació a Casa Marina de Buerba i així vam fer. El divendres, vam marxar en el cotxe de la Núria un cop vaig plegar de treballar, arribant a lloc els primers de tots. Vam quedar en esperar-los en un bar de Buerba (havien de passar pel davant) i un cop allà vam saber que la Blanca es trobava malament i no sabia si podria pujar i portar la Jenny.

El Xavier i el Miguel van marxar cap a Vio i nosaltres encara ens hi vam estar una estona per Buerba (vam aprofitar per banyar i canviar la Merlès) abans no vam anar a la casa rural on s'hi estaven ells dos per sopar plegats i decidir l'agenda de l'endemà.

En la nostra reserva hi teníem inclós l'esmorzar, així que tan aviat com vam estar presentables ens vam acostar al menjador per esmorzar, tot i que no va ser casualitat, sinó que ens havien demanat a quina hora el volíem.

Mentre la Núria s'acabava d'arreglar, la Merlès i jo vam estar jugant una estona amb el seu elefant, que en realitat era una manta d'activitats de viatge, alhora pràctica i divertida.

A l'hora aparaulada, ens vam dirigir cap a la casa rural Petricor de Vio, on el Miguel i el Xavier ens van confirmar l'absència definitiva de la Jenny i la Blanca. Els nostres plans ens duien al canó de l'Añisclo, cap on ens hi vam dirigir en dos vehicles.

Ja des del mirador que hi havia a la mateixa carretera es podia gaudir d'una panoràmica espectacular i per això ens hi vam aturar una mica abans d'anar cap a l'entrada de la gorja.

Vam aparcar els cotxes a la petita esplanada que hi havia destinada a aquest menester, ens vam preparar convenientment, vam estudiar i comentar el mapa amb les diferents rutes i vam començar a caminar. Bé, no tots ens vam posar a caminar, doncs hi va haver algú que va decidir que sino la duien, ella no pensava fer ni una passa.

L'humit caminet d'entrada s'endinsava en una espècie de túnel vegetal mentre anava descendint fins que vam aparèixer davant d'un pont de pedra que ens va dur a l'altra llera del riu.

La temperatura era força agradable, tot i estar molt tapadot. Una altra cosa era la humitat, que era molt alta. La Merlès, però, estava la mar de contenta, doncs la duien a passejar, es mirava els arbres i fins i tot havia aconseguit una flor.

De tota manera, les anunciadíssimes pluges del cap de setmana van acabar apareixent, però de forma tan minsa que només ens vam preocupar de posar-nos els xubasqueros abans de continuar la caminadeta.

Vam trobar l'ermita de San Úrbez, una petita ermita amb elements romànics del segle XII erigida en una cavitat de la paret rocosa coneguda com a Cueva de Sestral on es guaria el llavors futur sant quan pastorava el seu ramat durant el segle VIII.

També vam trobar-nos una petita font de la que hi brollava aigua fresca, tot i que nosaltres continuàvem patint per si ens queia aigua fresca dels núvols, que únicament ens havien mig avisat amb unes quantes gotes o un petit intent de posar-s'hi de veritat.

La pista per on passejàvem va tornar a inclinar-se per anar a trobar-se amb el riu allà on encara hi havia més humitat, on el verdet cobria branques i roques i on la remor del corrent d'aigua et feia aixecar una mica la veu per tal que et sentissin els teus interlocutors, però sense arribar a despertar qui dormia.

Quan vam arribar al pont que ens permetia creuar el riu vam saber que ja havíem recorregut el que ens havíem plantejat, doncs si seguíem endavant la caminada hauria superat amb escreix o hauria posat en perill els límits horaris (no hauríem pogut pas dinar), físics (les cames d'alguns no estaven preparades per l'esforç a realitzar), fisiològics (no dúiem bolquers per canviar la Merlès) i fins i tot climàtics (com més allarguéssim, més possibilitats de pluja).

La tornada per allà per on havíem ja passat no ens va proporcionar cap sorpresa, però sí que ens va permetre fixar-nos en alguns detalls i descobrir un altre punt de vista, doncs acostumem a mirar una mica com els ases amb aclucalls fins i tot quan estem intentant copsar tot el que tenim al voltant.

Vam agafar els cotxes i vam anar cap a la Fonda Carrera de Labuerda, on havíem reservat taula prèviament per via telefònica. Dinar sense pretencions, però molt correcte, i amb racions molt generoses.

La tarda l'anaven a aprofitar per fer una mica de taller d'escriptura, així que la Merlès i jo, que féiem nosa als escriptors, vam decidir acostar-nos a Oto per saludar uns quants amics i coneguts que no havien estat tan porucs com nosaltres davant les previsions climàtiques.

Ja de tornada, vaig aturar-me a Sarvisé perquè la Merlès va reclamar el seu berenar i un canvi de bolquers i allà mateix vaig agafar l'HU-631, que em duria directament cap a Vio, tot i que uns quants ramats de vaques van intentar que no hi arribés. En tot cas, vam acabar arribant-hi i arribant-hi en el punt just en què els escriptors donaven per finalitzada la seva sessió de creativitat, així que la Núria va pujar al cotxe i tots tres vam anar al nostre allotjament de Buerba, doncs no ens calia ni sopar (excepte a la Merlès, que ho va fer després d'un bany).

Per a la tornada a casa, vam decidir avisar-nos tan bon punt estéssim preparats per marxar per si coincidíem ni que fos fins a Escalona o L'Aïnsa, doncs tan el tipus com el ritme del viatge serien força diferents. Nosaltres vam fer ruta per la pirinenca N-260 fins Adrall, aturant-nos convenientment per estirar les cames i jugar una mica amb la Merlès, per després agafar direcció sud i anar cap a Berga després d'un entretingut cap de setmana molt més eixut que no pas ens pensàvem que anava a ser.