El mateix dijous que s'iniciava la ruta vam sortir a fer tapes, com habitualment. Vam anar directament al Louis Se Va, on ens van servir 'La Culpa de Todo La Tiene Yoko Ono', un títol copiat d'una cançó dels vuitenters Def Con Dos que amagava al seu darrera un dau de tonyina macerada amb soja i mel arrebossat amb cinc cereals acompanyat de salsa gravlax, ceba caramel·litzada i gelatina de cilantre i llima.

A La Barata, un dels clàssics de la ruta, ens van servir 'El Corralito', un entrepanet de pa de llavors amb pollastre de pagès amb salsa de moixernons, una tapa sense pretensions, però molt ben elaborada i amb ingredients de primera. A més, el detall del plat, una reproducció en miniatura d'un palet, ens va fer molta gràcia.

A tocar d'allà, al SoCa Restaurant & Bar, ens vam prendre una 'SoCa-Cola', un artifici dels habituals d'aquest restaurant. En un gotet de plàstic amb el logo de SoCa-Cola van servir-nos una emulsió de foie amb escuma d'all negre i cruixent de coco que estava espectacular. El llarg bastoner de pa que feia de canya era insuficient per menjar-s'ho i els totopos no acabaven de combinar del tot, però torno a insistir que estava espectacular.

A El Bitxo havien acabat les existències de la seva tapa i a La Tapadera, fent honor a la seva cuina, van presentar 'Fusión', un platet de carn de senglar marinat en teriyaki amb bolets xiitake sobre puré de carabassa i pebre rosa.

Vam pujar els graons que ens separaven del carrer per seguir pujant graons per arribar al Nieuw Amsterdam, on ens vam demanar 'La Nova', una miniburger de garrí amb chutney de tomàquet de pera i ruca en un panet artesà de tomàquet, una aposta més atrevida i sorprenent del que pugui semblar d'entrada.

Acompanyats de ma mare en el passeig de la Merlès del divendres per la tarda, vam aprofitar per acostar-nos a Els Jardins del Retiro i demanar-nos un 'Gamberro', una gamba amb créixens acompanyats d'un rotlle de cansalada cuinada a baixa temperatura amb xampinyons i un toc gamberro que ens van servir mentre la Merlès cantava 'Volem pa amb oli' i picava de mans a la taula animada per la Núria. Jo em vaig deixar la rodanxeta de bitxo i, com ens van recomanar, vaig menjar-m'ho amb els dits i tot alhora (si mossegaves, et garantien taques i esquitxades), un plaer per al paladar.

Després vam passar per La Formatgeria i ens vam menjar l'artifici d'ou ferrat amb patates fregides anomenat '¡No Hay Huevos!' que era simplement una cassoleta amb patates fregides i a sobre una rodona de formatge (mozzarella?) i al centre d'aquesta un tros de cheddar taronja. No sé on estava el secret, però tenies la sensació de menjar ou!

El dissabte vam quedar amb el César, el Nosfe (al final, havia d'acompanyar els seus pares i miraria de venir més tard), la Cristina i l'Alberto. El Salim venia de viatge i estava cansat i per això ni ell ni la Su van venir. Ens vam trobar a La Formatgeria, doncs el César, el primer en arribar, va anar a la botiga de coses per frikys que hi havia al costat. Tot i haver-la tastat el dia abans, no em va costar gens tornar-la a menjar, doncs estava espectacular i el joc entre el gust, la imatge i la realitat enganxava.

La Cristina li va regalar una robeta maquíssima a la Merlès, però havíem quedat pel que havíem quedat i vam decidir anar fins a La Guineu per menjar-nos una tapa top, 'Un Llarg Camí', esturió fumat amb cristalls de cava, bolets saltats i flors comestibles sobre un llit de migas. Tot estava boníssim (l'esturió era gustosíssim, les migas estaven torradetes i els cristalls de cava eren màgia que es fonia a la boca) i la combinació era com tocar el cel amb les mans.

Ser la tapa que anàven a tastar després de passar per La Guineu i a més estant tan a tocar no li va fer gens de bé a l'Akelarre, que ens presentava 'Esencias del Mar', un vol-au-vent amb rap, calamars, musclos i gambes. El cert és que el guisat estava molt bo i molt gustós, però no hi havia trossos de cadascun dels components, com el César va recalcar. Jo, en canvi, el greu error que li vaig trobar va ser servir-lo en un vol-au-vent d'aquests industrials que són insípids, es desfan i es mengen el gust (i això que són insípids!) del farcit. Hauria quedat molt millor en un plat, una cassoleta, una cloïssa o fins i tot sobre un full d'enciam. De tota manera, no ens va semblar que ho fessin tan malament perquè vam aprofitar per fer també algun pintxo de la barra.

Vam passat pel Num3ric, on preparaven el 'Calamar Cítric de Muntanya', un calamar patagònic farcit de tàrtar de botifarró i pruna sobre un xip de iuca i cobert de pruna caramel·litzada i maionesa de la seva pròpia tinta, una exquisidesa en la que hi destacava el gust del calamar per sobre de tot.

Com que es tracta d'un altre dels valors segurs, vam voler anar al Pic-nic, on el títol de la tapa semblava el d'una novel·la: 'El Chipirón Que Se Comió El Arroz y Se Metió En Un Lío', un calamar farcit d'arròs negre embolicat amb pasta kataifi amb salsa de tinta de calamar. Sense paraules! A més, vam aprofitar per demanar-nos una mica de bacallà arrebossat amb mel, una exquisidesa.

La Merlès seguia portant-se molt bé i fins i tot dormia. Vam anar a La Granja de Sitges del Carrer Parellades i vam demanar el caneló farcit de galtes de porc cuinades a la manera antiga amb Malvasia de Sitges, després postres (croissants amb i sense xocolata de diferents tamanys) i cafès o copes, moment que va aprofitar la Merlès per despertar-se i reclamar el seu berenar.

El David ens havia dit que també es passaria el dissabte per fer unes tapes i nosaltres vam pensar que, tot i que haguéssim quedat amb més gent, no era pas cap problema i més tenint en compte que ja es coneixien. I no va ser fins llavors, quan ja pensàvem que no acabaria venint (el temps no acompanyava pas) que ens va trucar des de la porta de casa, li vam dir que anés cap al Cap de la Vila i jo em vaig acostar a trobar-lo emportant-me la sorpresa de trobar-me amb ell i l'Eva, la Maribel, el Jaume, la Georgina, el Miguel Ángel, l'Esther, l'Eva, el Carles i la Martina. Ja dins de La Granja de Sitges del Carrer Parellades, ens van donar un regal per a la Merlès que no vam trigar a posar-li mentre ella feia cara de no entendre res.

Com és lògic, un cop batejada com a La Rata Espurna, la Merlès va acabar passant de mà en mà mentre uns i altres li anaven dient cosetes, li anaven rient les gràcies i la mimaven. La pena va ser acomiadar-nos del César, que va marxar cap a casa.

A més, tal i com havíem fet nosaltres abans de l'arribada del nombrós grup, van tastar la tapa de la ruta, el caneló de galtes de porc cuinades a la manera antiga amb malvasia de Sitges.

D'allà ens vam dirigir cap a La Cañateca Prado, on preparaven el Cono Estrellado, un ou de guatlla estrellat sobre patates palla amb foie i esferes d'oli de tòfona dins d'un petit con de pasta brick. Allà ens vam acomiadar de la Cristina i de l'Alberto, amb els qui vam parlar de veure'ns l'endemà (es quedaven a dormir a Sitges), tot i que finalment no vam poder coincidir.

L'elecció del local havia estat perfecta, doncs havíem de tenir en compte que érem una bona colla i que dúiem dos cotxets, tot i que la Martina, que estava altíssima per a la seva edat, preferia anar caminant ben aprop de la Merlès i la Georgina.

El següent dels locals que vam anar a visitar va ser La Paradeta, que tot i ser gran estava molt atapeït de taules. A més, tenien reservada una petita zona per fer la tapa, però finalment vam aconseguir encabir-nos-hi per menjar-nos la barqueta de calamarsons a l'andalusa acompanyats de salsa de la casa, una ració més generosa que no ens pensàvem.

Per últim, vam anar al Dehesa Santa María, on a més de degustar la tapa 'Shrek y Sus Amigos', que era un platet de calamars a l'andalusa (sí, un altre cop calamar) sobre un puré d'alvocat amb un toc lleuger de bitxo, oli d'oliva i llima, vam demanar alguna cosa més per menjar.

El dimarts següent, vam sortir a fer un vol i, de pas, vam seure a La Granja de Sitges del Carrer Major per berenar alguna cosa i, com no podia ser d'una altra manera, ens vam demanar la pita amb pollastre al curri i salsa de iogurt, que va ser l'última de les tapes que vam menjar perquè no vam treure temps per tornar-hi en tot el que restava de setmana.