Després d'entendre una mica com anava això de comprar un sidecar, adaptar-lo i homologar-lo i d'haver començat a demanar preus als principals constructors europeus, se'ns va presentar una bona oportunitat de segona mà a Vitòria. Vam demanar referències i la cosa pintava força bé, així que vam decidir acostar-nos-hi en el Micra de la Rosa el dissabte dia 23. Vam sortir pel matí i vam anar fent ruta, aturant-nos a Puente la Reina i a Pamplona, on vam fer uns pintxos en un ambient impressionant, doncs vam coincidir amb el San Fermín Txikito.

A primera hora de la tarda, doncs, arribàvem a Vitòria-Gasteiz i ens instal·làvem a l'hotel que havíem reservat. Teníem temps per sortir a passejar pel centre, així que vam anar a buscar l'autobús i un cop a l'animada Plaza Virgen Blanca (hi havia una concentració en favor del procés català i un munt de gent amb la samarreta de l'Alabès, que havia jugat aquella mateixa tarda contra el Real Madrid) vam començar el nostre recorregut, pujant a la Balconada de San Miguel, on vam poder admirar la imatge de la Virgen Blanca dintre d'una fornícula en una de les columnes i l'escultura del Celedón (personatge tradicional que arriba a la ciutat sis dies abans de la festa major).

Aquell cap de setmana hi havia la fira medieval, que ocupava tot el centre històric, de traçat medieval. Tot de paradetes a banda i banda en els carrers en què hi cabien i només en una banda en els més estrets convidaven a mirar, tocar i entretenir-se, però sobretot hi havia gent, molta gent, moltíssima gent! Fins i tot vam quedar-nos atrapats en un embús i vam haver de canviar de sentit per poder seguir passejant.

Entre els nombrosos murals que cobreixen façanes i altres parets no és d'estranyar que n'hi hagués algun dedicat als jocs de cartes, doncs alabeses són les famosíssimes cartes Heraclio Fournier, de les quals hi ha un museu a Aiztogile Kalea.

La fira intentava recrear els antics barris cristians, jueus i àrabs que van conviure en armonia en aquella època, tot i les diferències entre ells. I va ser en la zona àrab que vam seure a reposar una mica, buscar el nostre espai i prendre alguna cosa, just a la plaça formada per Eskoriatza Eskibel Jauregia, la muralla i Harategi Kantoia.

Tot i que hi havia moltes ofertes gastronòmiques, tant a la pròpia fira com als restaurants i bars de la zona, vam preferir passejar una mica i buscar un lloc per sopar encara al centre, però ja fora de la muralla.

El diumenge al matí, el Jesús, el propietari del sidecar, ens va passar a buscar per l'hotel, el vam seguir fins l'aparcament del Fernando Buesa Arena i un cop allà ens va ensenyar el vehicle, ens va explicar unes quantes cosetes i ens el va deixar provar.

Ens va semblar dificilíssim de conduir, però estava en molt bon estat i vam acabar tancant un preu i quedant per fer la paperassa l'endemà. Vam quedar amb la gent del VOCS Gipuzkoa, que feia una ruta i després anava a dinar, a l'Hostal San Miguel d'Arribe, però abans vam fer una mica de turisme per Tolosa, doncs només hi havíem estat de passada i ens feia gràcia per la cançó de Kortatu.

Ens va sorprendre veure tantes estelades pel camí, però ja dins de Tolosa encara vam veure moltes més mostres de suport, entre elles convocatòries de xerrades i manifestacions i cartells reivindicatius, tant dels dissenyats a Catalunya com d'altres dissenyats allà en euskera, en català i en castellà.

Però quan vam començar a circular per carreteres locals les mostres de suports encara es van fer més evidents, amb estelades penjades a les entrades i sortides de tots els pobles i cartelleria per tot arreu. Ja a Arribe, vam saber que el restaurant estava ple, així que vam anar a Cheyenne Radikal Saloon. Allà vam dinar i vam fer la sobretaula, a més de rebre moltes felicitacions per la nostra propera paternitat i l'encàrrec de comprar-li un xumet a la Merlès amb els diners del canvi.

No vam fer fotos de la trobada, com tampoc no en vam fer del sopar a Prado 24 Gastro Taberna ni dels tràmits del dilluns al matí per fer el canvi de nom i el pagament de la transmissió del vehicle, però sí que vam fer-ne una just abans de començar el camí de tornada a casa amb la nostra nova adquisició.

Tot i que teníem una entrada a l'autovia a prop, vaig preferir sortir de Vitòria-Gasteiz per la vella nacional i així començar a fer-me una mica amb el control del vehicle, doncs tal i com el vaig agafar no em veia amb cor de posar-me a 100 Km/h.

Poc a poc, vaig anar agafant una mica més de seguretat i fins i tot em vaig atrevir a avançar alguns camions. Vam posar gasolina a Aizoáin (a tocar de Pamplona), vam continuar per l'A-21 i com que en els trams de carretera no em vaig trobar tan malament, en arribar a Puente la Reina vaig decidir anar per Ayerbe.

I va ser a Ayerbe, quan ja dúiem quatre hores i escaig, que vam aturar-nos un altre cop a descansar, aprofitant l'avinentesa per fer-li la primera ratllada al sidecar quan l'aparcava.

Lents, però no tant, vam seguir fent camí. M'anava trobant més còmode en quant al domini de la moto, però també sentia el cansament, sobretot als braços, encara que el cos i el coll els duia força bé gràcies a la pantalla. Prop de Cervera, una altra aturada per posar gasolina, beure alguna cosa, abrigar-me i canviar les ulleres de sol per les de vidre clar.

Ja de fosc i quan deixàvem la C-15 a l'alçada de Canyelles, va començar a ploure a bots i barrals, de fet plovia tant que vaig decidir que ni calia l'impermeable. La tempesta va ser de les que recordes al cap de temps, amb pedra inclosa, petita, però pedra al cap i a la fi, tot i que vam arribar bé a casa, que és el que compta.

I fins aquí la història de com vam anar a buscar la moto de la Merlès i com la vam portar cap a Sitges, passant a formar part de la nostra vida. Només ens faltava aprendre a conduir el maleït sidecar i esperar el naixement de la nena.