Amb la por de no aconseguir entrades a la prevenda per a fans dels U2, vaig provar-ho de totes les maneres possibles. A més, en principi les dates del concert de Barcelona no eren les millors i ens anaven a enganxar enmig de les vacances, així que vaig provar també pel concert a Amsterdam de l'últim dissabte de juliol i vaig poder aconseguir-les. Vam decidir anar-hi el mateix dissabte perquè els hotels estaven caríssims (en el que havíem estat al desembre per uns seixanta-i-pocs euros estava a més de tres-cents), així que el dissabte pel matí ens en vam anar cap a El Prat.

En arribar a la capital holandesa, avam anar a l'oficina de turisme per aconseguir la tarja que millor ens anés pels viatges en transport públic que anàvem a fer i de pas ens vam informar de quins eren els que havíem d'agafar i on. Un cop vam tenir el transport solucionat, vam anar al lavabo, vam buscar un lloc on dinar alguna cosa i, tot i que no deixava de ser un fast food, vam cruspir-nos uns entrepans de peix fumat la mar de bons.

Vam agafar el tren i després d'un transbordament vam arribar a l'hotel, que no estava precisament al centre. Tot i que teníem un parell d'hores ben llargues abans no haguéssim de marxar cap al concert, vam preferir quedar-nos descansant a l'hotel perquè havíem matinat força per por que les cues per la vaga dels encarregats dels controls de seguretat no ens fessin perdre el vol.

A quarts de set del vespre, després d'haver descansat tant com vam poder, vam marxar cap a l'Amsterdam Arena sota una barreja entre quatre gotetes i una pluja fina, coincidint (sobretot en el segon transport) amb molta més gent que anava a veure els U2.

Un cop als voltants de l'estadi, la pluja s'havia convertit en diluvi i tothom buscava on aixoplugar-se, però nosaltres a més preteníem menjar alguna cosa i els locals estaven tots plens, així que vam acabar agafant un entrepà en un take away i menjant-nos-el a la porta del Decathlon.

Jo vaig ficar-me en una de les cues per entrar mentre la núria s'arrecerava de la pluja i aconseguia descobrir una entrada per on no hi havia cua que ens va salvar de mullar-nos encara més. Només vam haver de passar un control i de fet qualsevol podia anar a la pista encara que tingués una entrada de grada.

Tot i l'entrada "secreta", vaig quedar completament xop, fet que em va servir d'excusa perfecta per comprar una samarreta commemorativa de la gira.

Ens vam prendre la resta de l'estona fins a l'aparició dels U2 amb molta tranquil·litat, inclús el concert dels Noel Gallagher's High Flying Birds, aprofitant per admirar la magnífica instal·lació esportiva en la que es desenvolupava l'esdeveniment. Finalment, vam anar més endavant per col·locar-nos en un bon lloc per veure el concert, però no sé si per estar més ple que a Barcelona o si per intentar-ho per la zona esquerra (on hi havia l'escenari petit) no vam aconseguir anar tant endavant com ens hauria agradat.

L'entrada va ser la mateixa que a Barcelona, amb 'Sunday bloody sunday', 'New year's day', 'Bad' i 'Pride (in the name of love)' des de l'escenari petit i sense imatges a la gran pantalla.

Una a una van anar caient les cançons de l'homenatjat 'The Joshua Tree': 'Where the streets have no name', 'I still haven't found what I'm looking for', 'With or without you', 'Bullet the blue sky', 'Running to stand still', 'Red hill mining town', 'In God's country', 'Trip through your wires', 'One tree hill', 'Exit' i 'Mothers of the disappeared' amb les mateixes imatges que vaig poder veure al concert de Barcelona uns quants dies abans. Les diferències: em va semblar que hi havia una mica menys d'ambient, el públic era majoritàriament més alt, la mitjana d'edat dels assistents era més baixa i en Bono no va cantar a cappella cap estrofa de la cançó 'Spanish eyes'.

També van tenir paraules d'agraïment per la vida que els havíem donat els seus fans en acabar d'interpretar les cançons del magnífic disc que estàvem recordant, just abans que un blue Josha Tree aparegués davant nostre.

Reivindicatius i enfrontant els problemes reals i actuals, van fer esment, per boca d'una nena siriana, del drama de la guerra i dels refugiats just abans de començar 'Miss Sarajevo', cançó acompanyada d'imatges d'un camp de refugiats sirians mentre dues grans imatges de la narradora de l'horror corrien per les graderies.

Tocava aixecar els ànims per la part final del concert i ho van fer amb la introducció de 'Beautiful Day', durant la qual i per sorpresa dels propis músics van aparèixer un munt de globus de colors que a més de coincidir amb la projecció a la pantalla reivindicaven la festa de l'orgull gay que se celebrava a Amsterdam aquell cap de setmana.

Durant 'Beautiful Day' vam sentir un fragment de la cançó 'Starman' del David Bowie, després van tocar 'Elevation' i 'Vertigo', però aquest cop les paraules en castellà no van sortir de tantes goles com a Barcelona. Això sí, van tornar a tocar un fragment de 'Rebel Rebel' també del camaleònic músic britànic.

Va arribar la primera novetat de la nit, doncs va sonar 'Mysterious Ways', amb la participació d'una fan que va pujar a l'escenari a ballar amb una jaqueta amb el missatge the best things are easy to destroy, frase de la inèdita 'You're the best thing about me' i van continuar amb 'Ultraviolet (light my way)' i la seva dedicatòria a les grans dones de la història.

Van acabar el concert amb 'One', sense interpretar 'The Little Things That Give You Away', com havien fet a Barcelona, però deixant-nos amb el bon gust d'un dels seus himnes que va omplir l'estadi de llumetes de mòbil.

Mentre la gent anava marxant, vam aprofitar per mirar-nos un altre cop el magnífic estadi i apropar-nos a l'escenari, però tampoc no ens vam entretenir massa i vam anar a buscar el tren que ens havia de dur, després d'un enllaç, a l'hotel.