A la Núria li van prescriure repòs i no va poder anar al concert, així que finalment ens vam repartir les quatre entrades entre el Jaume, l'Alberto la Cristina i jo, anant el Jaume i jo a la pista i l'Alberto i la Cristina a la grada. Nosaltres, després d'un munt de controls, vam entrar per la porta principal de l'Estadi Olímpic.

La cervesa, com acostuma a passar a tots els concerts, estava cara, però feia calor i ens en vam demanar un parell de tamany mitjà perquè era el tamany amb el got més maco.

A l'hora prevista, quarts de vuit del vespre, van actuar els Noel Gallagher's High Flying Birds, amb el seu líder, l'ex-líder dels Oasis, vestit amb una inapropiada i no oficial samarreta del Barça. La majoria de la gent només va fer una mica de cas quan van sonar els dos hits de la seva anterior banda, una pena. En acabat, vaig aprofitar per anar al lavabo i agafar-me una altra cervesa i un entrepà, a més de parlar i intentar localitzar l'Alberto i la Cristina per una banda i la meva cosina Núria per una altra.

Un quart d'hora més tard de l'hora indicada, va aparèixer el Larry Mullen Jr, que es va dirigir a una bateria situada a mig camí de l'escenari petit i va començar a fer-la sonar a ritme de 'Sunday Bloody Sunday', aconseguint que tot l'estadi comencés a saltar mentre apareixia The Edge deixant anar les primeres notes de la seva guitarra.

La gran pantalla es va mantenir apagada mentre van sonar 'New Year's Day', 'Bad', 'Heroes' -la cançó del David Bowie- i 'Pride (in the name of love)', així que no podíem veure gairebé res, tot i que tampoc no hauríem aconseguit veure gaire cosa perquè tothom estava saltant en un estat de bogeria col·lectiva.

Els quatre músics van anar cap a l'escenari principal, es van posar sota l'immens joshua tree mentre la pantalla envermellia, l'arbre s'il·luminava, una sèrie de guspires anaver saltant al seu voltant i començava a sonar la intro de 'Where the streets have no name'.

El ritme va seguir pujant fins que va entrar la bateria i un flaix blanc ens va fer arribar a l'èxtasi. Desapareixia el fons vermell de la pantalla i s'hi projectaven imatges del cel en una qualitat envejable mentre The Edge anava accelerant el ritme de les notes, el plànol va anar baixant fins a deixar-nos veure la CA-190, la carretera que travessa el Death Valley, a l'alçada d'on hi va haver el joshua tree del disc i per on l'havíem estat buscant nosaltres dos anys abans.

Sense temps per respirar, va començar a sonar 'I still haven't found what I'm looking for' i les imatges van canviar la carretera californiana que havíem recorregut per imatges d'un parell de boscos, un que podria ser ben bé d'Irlanda i un altre que era de The Joshua Tree National Park, mentre cantàvem i recordàvem que finalment no vam trobar el que estàvem buscant als voltants de la CA-190, que no era altra cosa que el tronc caigut a terra del joshua tree original.

Amb 'With or without you' vam tornar al color amb un time lapse espectacular del Zabriskie Point, el lloc més màgic de tot el Death Valley, amb uns colors impressionants, de fet ho són tant que ho són fins i tot en imatges en blanc i negre, com a la portada del disc 'The Joshua Tree'.

El so cru i distorsionat de la guitarra elèctrica a 'Bullet the blue sky' va acabar distorsionant també les imatges en blanc i negre de The Edge a la pantalla durant la interpretació d'aquesta peça, crítica ferotge al colonialisme salvatge dels USA a Centreamèrica i Sudamèrica dels anys '80 i '90 del segle passat.

L'energia descontrolada va acabar entre els braços d'Amèrica i nosaltres vam recobrar la compostura per fer els cors:

Ah da da da de day

Ah la la de day

d'una de les cançons més boniques dels U2, 'Running to stand still', la història d'una parella de Ballymun Towers, a Dublin, addicta a l'heroïna i sense forma d'escapar de les seves vides més enllà de fer-ho químicament. Als instruments habituals de la banda (bateria, baix i guitarra) se'ls van sumar el piano, l'harmònica i els udols d'en Bono per crear una bonica melodia amb influències del folk, del rock i del blues.

Un altre cop unes imatges d'una qualitat insuperable a la pantalla, aquesta vegada una banda de música de l'Exèrcit de Salvació tocant 'Red hill mining town' amb els U2, una versió molt maca, però més lenta de l'habitual i amb menys força.

En acabar la cançó, en Bono ens va donar la benvinguda a la cara B del disc (cara B? Què és això? Els CD's, allò tan antic, no tenien cares, no sé a què es referirà!). 'In God's country' va fer aparèixer un joshua tree tridimensional que va anar canviant de color, acabant l'escenari amb els colors taronja, blanc i verd que com en Bono ens va recordar, representaven la bandera irlandesa.

També ens va explicar que quan la banda es va ajuntar, la resta li van preguntar si tocava la guitarra, la bateria o el baix i que ells va contestar que sabia tocar l'harmònica i a continuació la va treure i va començar 'Trip through your wires' mentre a la pantalla una noia pintava una bandera dels USA a la façana d'una cabana de fusta. En canvi, mentre tocaven 'One tree hill', just després que en Bono cantés a cappella una estrofa de la cançó 'Spanish eyes', va aparèixer una gran lluna sobre el desert de The Joshua Tree National Park, on també vam poder veure imatges d'uns indis americans.

Si a partir de començar la cara B la gent ja no cantava gaire, excepte a 'In God's country', quan van tocar 'Exit' només vam quedar quatre que ens sabéssim la lletra, però a més va resultar ser una de les cançons més potents, amb una posada en escena brutal i unes imatges totalment acompassades amb la música. Fins i tot el petit fragment de 'Eeny Meeny Miny Moe' va sonar brutal! Per acabar el disc, algunes Madres de la Plaza de Mayo van subjectar unes espelmes mentre sonaven 'Mothers of the disappeared' y 'El pueblo vencerá'.

El grup va donar per conclós l'homenatge al fantàstic disc del 1987 i va agrair al públic la vida que els havia donat d'ençà la seva publicació. The Joshua Tree també va voler ser present i es va vestir de blau per dir-nos adéu.

'Miss Sarajevo' ens va mostrar la cara més crua de la realitat, de la guerra i de la humanitat. Si l'havien composat per denunciar els horrors de la guerra dels Balcans dels anys '90 del segle passat, seguia en vigència amb la crisi humanitària de Síria, per posar un exemple.

Les notes i el ritme de 'Beautiful Day' amb una pantalla plena de colors i moviment van aconseguir aixecar els ànims, que no van tenir oportunitat de tornar a caure amb 'Elevation' i 'Vertigo'. De tota manera, aquesta era la part més reivindicativa del concert i amb 'Ultraviolet (light my way)' va tornar a fer-se palesa amb la dedicatòria a un munt de dones activistes pels seus drets o pels de tots i dones que s'han fet un lloc al llarg de la història en un món majoritàriament d'homes.

Encara ens quedava un últim plat fort, 'One', amb un munt de mòbils emulant els antics encenedors, no sé si perquè quedava més cool o perquè la gran majoria dels presents eren de més de quaranta anys i o bé no havien fumat mai o bé ja ho havien deixat. En tot cas, el concert encara ens va regalar una última cançó, 'The little things that give you away', encara per publicar.

Ja no hi va haver res més, només el comiat, es van encendre els llums i vam començar a marxar amb la sensació d'haver estat al millor concert de la nostra vida, com a mínim jo sí que vaig sortir així. Em vaig acomiadar del Jaume i vaig intentar quedar amb l'Alberto i amb la Núria, però era tard, tots teníem pressa i sortíem per llocs diferents, així que ho vam deixar per a un altre dia.