El divendres, pràcticament a les sis de la tarda, vam sortir de Sitges la Núria i jo amb els impermeables posats i sota la pluja. El David baixava per la seva banda, teòricament per davant nostre, tot i que a la pràctica va anar per darrera.

Com que no sabíem cap a quina hora estaria el Josep disponible per rebre'ns, vam anar al Golden River d'Amposta, doncs ens havien parlat molt bé d'ell i per tant suposàvem que seria un bon lloc per esperar una estona.

L'assortiment de cerveses ens va impressionar, però encara ho va fer més la manera de servir-les i el coneixement sobre elles, és a dir que el vam apuntar a l'agenda com un lloc molt recomanable. Estàvem comentant-ho i gaudint de les cerveses quan va arribar el David, que realment no havia baixat a gaire distància nostra.

El Josep ens va recollir i ens va portar al Bar Sprint de Sant Carles de La Ràpita en el que ens vam anar trobant tots (el Marc havia punxat quan estava arribant) i finalment vam sopar, per després anar a casa del Josep i la Marta, on vam dormir plegats.

Pel matí, alguns es van llevar d'hora per solucionar el problema de la moto del Marc, mentre que la resta ho vam fer amb més patxoca. Vam anar recollint i carregant les motos per sortir tan aviat com vam poder.

Als afores de Sant Carles vam recollir l'última moto i vam començar la ruta amb una temperatura força agradable per ser l'època de l'any que era i amb un cel amb núvols que no feien pensar en pluja, però que de tant en tant ens tapaven el sol.

A Artana vam buscar on dinar i al Restaurant La Serra ens van dir que estava ple, igual que al restaurant de la piscina, des d'on hi havia unes vistes espectaculars del poble de la família de la Maribel.

Vam tornar al centre i al Bar Herrero tampoc no ens van servir, però al Bar Artalia sí que ens van donar de menjar, tot i que no vam poder menjar entrepans perquè no els quedava pa.

Quan vam tornar a agafar les motos, vam fer el tram més divertit, el que tenia més corbes, pujades i baixades a través del Parc Natural de la Serra d'Espadà.

Un cop fora del Parc Natural, vam intentar no entrar a l'A-23 i continuar per vies de segon ordre, però es feia difícil, tant és així que fins i tot vam haver de girar en rodó en una ocasió perquè buscant camins alternatius ens vam plantar en un camí sense sortida.

Al final, vam haver d'entrar-hi tant sí com no i llavors va ser quan vam començar a veure neu, la famosa neu que havia caigut pocs dies abans i que havia desaconsellat que féssim ruta per carreteres de muntanya fins a Manzanera.

Si havíem vist neu circulant per l'autovia, quan vam poder sortir i agafar l'N-234 ens vam trobar neu per totes bandes, tret de la calçada, que estava totalment neta excepte en alguna cruïlla. I hi havia bastant trànsit perquè hi havia molta gent que anava a jugar a la neu.

Els últims deu quilòmetres, els que vam fer per la carretera A-1514 encara van ser més espectaculars i van aconseguir que els féssim amb la boca oberta, tot exclamant meravellats.

A l'entrada del poble de Manzanera hi ha la gasolinera Repsol i el càmping. Nosaltres vam creuar la carretera, vam buscar un lloc per aparcar les motos entre totes les que hi havia i vam començar a fer-nos fotos amb la neu de fons.

Vam entrar al càmping per inscriure'ns a les taules que havien preparat al que havia estat en alguna altra ocasió el pub del càmping, allà on havíem acabat la festa algun any i vam aprofitar per fer (literalment) un nou amic i posar davant del photocall.

Vam tornar a agafar les motos i vam entrar al poble, on es veien muntanyetes de neu a banda i banda del carrer principal. Ens vam aturar davant de la sala polivalent, però vam decidir que el millor era anar allà on teníem reservat l'apartament per descarregar les motos i instal·lar-nos i així ja tindríem tota la feina feta i no ens enxamparia amb els pixats al ventre.

Només són tres els quilòmetres que separen per l'A-1514 el nucli de Manzanera de la localitat de Los Cerezos, que no deixa de ser un barri més, però prou gran i poblat com per conservar encara església, escola i algun comerç.

Pel carrer principal ens vam dirigir cap al centre del poble, on hi havia l'apartament, vam aparcar les motos allà on vam poder (on estava net de neu hi havia cotxes aparcats) i el Josep va contactar amb qui ens havia de donar la clau.

Excepte la via principal, la resta de vies estaven completament intransitables per la quantitat de neu acumulada, fins i tot el parc infantil que hi havia darrera de l'església.

Ens vam repartir les habitacions i vam anar instal·lant-nos i posant-nos còmodes (amb dutxes incloses). A més, vam acostar-nos a la botiga de queviures propera per comprar beures, alguna cosa per picar i esmorzar per l'endemà, alhora que intentàvem localitzar un taxi que ens portés a Manzanera, doncs tal i com havíem vist la carretera, tan aviat com es fes fosc (i anava a fer-ho ben ràpid) es gelaria.

Vam decidir acostar-nos al bar del poble per tal de sortir d'una vegada de l'apartament, prendre alguna cosa i acabar de parlar què anàvem a fer.

Allà, el Josep va tenir l'ocurrència de parlar amb els propietaris del bar dels problemes per trobar un taxi i el cel se'ns va obrir quan van dir que potser estarien disposats a fer-nos el favor. Van arribar a un acord pel qual tancaven un preu pel sopar i el servei de taxi. A la resta, ens va semblar perfecte.

Com si el tracte no fos suficient, un cop acabat el sopar ens vam demanar uns cubates i ens els van servir d'allò més bé i a un preu inmillorable.

Un cop traslladats a Manzanera en el nostre servei de taxi privat, ens vam acostar al pub del poble, on vam fer una copa ràpida.

Mentre passejàvem per Manzanera, vam veure que els carrers eren pràcticament tots nets de neu, que s'apilava a les voreres i ens permetia fer boles i procedir al seu llençament sobre diversos objectius mòbils coincidents amb els nostres companys. A la Plaza del Castilllo hi vam arribar quan s'acabava d'encendre la foguera, que contrastava amb la neu al seu voltant.

Vam escoltar, molt atents, el típic briefing en el que el Peter explica què ens trobarem l'endemà a la pista que condueix a l'adquisició meritòria de l'estel i a l'explicació vam saber que no hi hauria pista, que només hauríem d'arribar a Los Olmos, on hauríem d'anar amb compte amb el gel dels carrers.

També va haver el típic record als que ja no hi eren entre nosaltres, seguit de la desfilada de torxes en moto, una desfilada que només vam veure arrencar perquè hi havia qui havia agafat fred i va preferir anar tirant cap on ens podéssim guarir una mica.

En arribar a la sala d'actes del poble, on havia d'haver la festa durant la nit, encara estava tancada i ens vam haver d'esperar, però ja estàvem arreserats.

Un cop van obrir, vam passar cap a dintre i vam anar cap a la barra a demanar-nos unes begudes mentre encara no hi havia gaire cua i el discjòquei començava una sessió d'allò més eclèctica, amb tot tipus de música totalment barrejat. Vam riure, vam beure, vam ballar, vam fer tonteries, vam xerrar i vam fer-nos fotos.

Abans no fos massa tard, vam trucar al nostre transport, que ens va venir a recollir i ens va portar de tornada cap al nostre habitatge temporal, en el que, abans d'anar a dormir, vam procurar que abastir suficientment l'estufa per passar la nit.

Pel matí, després d'espavilar, esmorzar i recollir, vam anar a carregar les motos (la de la Núria i la meva havien dormit molt bé sota teulat) i ens vam trobar amb la sorpresa que la del Josep havia quedat atrapada entre cotxes aparcats i no podíem bellugar-la, així que vam anar donant veus i esperant fins que van venir a moure'n un i deixar-nos sortir.

Sortir de Los Cerezos no va ser pas tan fàcil com hauria d'haver estat, doncs els carrers estrets, molls, en baixada i amb trossos d'asfalt amb neu no ens donaven cap seguretat a l'hora de circular-hi.

Un cop fora, vam tirar direcció Manzanera fins que vam agafar el trencall en direcció a La Alhambra i Los Olmos, trobant-nos un paisatge encisador i algunes motos que ja tornaven d'haver recollit el pin en forma d'estel.

Ni tan sols vam poder entrar al poble, doncs l'organització ens va fer aparcar a la carretera perquè els carrers estaven completament gelats i feina vam tenir per arribar allà on ens van donar l'esmorzar i el pin, tot mirant de trepitjar la neu de les vores i evitar el gel per no relliscar i caure a terra.

De tornada a les motos, vam haver d'esperar i maniobrar entre motos i persones que arribaven o marxaven, totes elles buscant l'estel conmemoratiu. De fet, tot el camí de tornada el vam fer barrejats amb les motos d'un altre grup.

Era un quart d'una quan vam arribar a Manzanera, havíem d'esperar que arribés tothom, que es muntés el pica-pica i que es fes el sorteig de regals, el que volia dir acabar sortint bastant tard, així que vam decidir anar tirant.

Vam agafar l'N-234 en direcció sud, contràriament a com havíem fet el dia anterior per arribar a Manzanera, i el paisatge seguia sent blanc a banda i banda de la carretera.

No feia un fred excessiu i la calçada estava molt majoritàriament neta, així que l'únic entrebanc que ens vam trobar va ser un munt de vehicles que a aparcaven a qualsevol banda on hi hagués accés a alguna zona on jugar a tirar-se en trineu (o qualsevol tipus de paratrineu), llençar-se boles de neu o fer ninos.

No vam trigar gens a deixar enrera l'Aragó i entrar a la Comunitat Valenciana, tal i com es van encarregar de deixar-nos-ho clar els cartells indicadors, però el panorama no va canviar gens.

A l'alçada de Xèrica, vam deixar l'N-234 per agafar la CV-195, que ens duria per Caudiel, el Puerto de Arenillas, Montant i Montanejos, on ens vam desviar cap a la CV-20.

Tot i que hauríem continuat per carreteres de muntanya, vam anar a buscar la CV-10 perquè no sabíem l'estat d'aquestes carreteres i a més ens allargaria massa el viatge de tornada. De tota manera, sí que vam invertir temps en aturar-nos en una àrea de servei per dinar.

La resta de la ruta va ser paral·lela al mar i en direcció nord, acomiadant-nos dels rapitencs a l'entrada de Sant Carles, posant gasolina una mica més amunt, fent-se fosc quan ja quedava poc per arribar a casa i desviant-nos nosaltres dos cap a Sitges.