La Núria no tenia ganes de participar-hi i vaig haver d'anar-hi sol, però com que hi havia un grup de Mototurisme.cat que havia quedat a Tremp per anar cap a Pamplona, m'hi vaig apuntar i així feia ruta el divendres amb ells i el dissabte a la Nava Rider amb els giputxis.

Tot i que havíem quedat a les onze del matí, quan vaig arribar a dos quarts vaig ser l'últim, però de tota manera vaig tenir temps de saludar i esmorzar abans no acabéssim sortint cinc minuts abans del previst.

Havia sortit de Sitges amb bon temps, però arribant a Tremp m'havia trobat núvols molt baixos i una mica de boira, però un cop en ruta cap a La Pobla de Segur va tornar a escampar i vam tornar a veure el sol, tot i que la temperatura era fresqueta.

El primer coll que vam fer plegats va ser el Port de la Creu de Perves, de 1.335 m, on vam aturar-nos un momentet de res per fer les fotos que immortalitzessin el moment.

Just a migdia passàvem pel Coll de l'Espina, encara més alt amb els seus 1.407 m, però aquest cop no ens vam aturar a fer fotos, no sé si perquè en Jordi no tenia ganes d'aturar-se (el que volia fer les fotos era el Pep de Manresa), si va pensar que no era lloc, si no li va agradar, si no el va veure...

Va ser tot un plaer gaudir de la conducció per l'N-260 sense trànsit, amb un bon asfalt, amb el sol ja escalfant d'allò més, amb els paisatges pirinencs d'inici de tardor i amb uns bons companys de ruta que dúien un ritme maco, enllaçant unes corbes amb les altres.

Vuit quilòmetres després del Coll de l'Espina sí que ens vam aturar al Coll de Fadas, just al trencall cap a Sant Feliu de Veri, al final d'una rampa amb un 7% de desnivell. L'aturada, però, va ser sense ni tan sols baixar de la moto.

La baixada del coll, molt més costeruda i sinuosa, ens va fer passar per Bissaürri abans d'acabar al pont sobre el riu Éssera, just a l'entrada de Castejón de Sos, on ens vam saludar amb un grup de motos que hi havia aturat.

Encara dins de Castejón de Sos, però una mica més endavant, vam aparcar les motos per baixar d'elles i estirar una mica les cames, a més d'aprofitar per fumar, pixar, mirar el whatsapp... segons les prioritats de cadascú.

Sent una de les sortides de la Vall de Benasc, el Congosto de Ventamillo, és una gorja espectacular formada pel treball mil·lenari del riu Éssera i, clar,  si juntem Pirineus, paisatge, natura, carretera i corbes, el resultat ja es pot imaginar quin és, no? Si haguéssim de posar un però, seria la humitat a l'asfalt, però per la resta, crec que tots cinc quan el vam acabar de passar vam tenir ganes de girar i tornar-lo a passar.

Vam continuar l'N-260 per Aínsa, Boltaña i Fiscal fins arribar a Sabiñánigo, on vam enllaçar amb unes quantes rotondes i l'A-23 cap a Jaca, on vam escollir l'N-240.

A Puente la Reina de Jaca ens vam aturar, doncs els meus magnífics acompanyants (la Cristina, el Jordi i els dos Peps) tenien una reserva per dinar a la que jo no m'havia volgut afegir per arribar abans a Pamplona. Això sí, vaig aprofitar per fer un pintxo i un refresc per enganyar una mica l'estòmac.

No vaig trigar massa en arribar a Pamplona per la nacional vella, vaig aturar-me a la gasolinera Galp de l'entrada, vaig repostar i vaig entrar al Bar Restaurant El Pañuelico per fer un pintxo i una mica de temps, doncs estava a tocar d'on es recollien les acreditacions i fins les quatre de la tarda no obrien. Lògicament, vaig ser dels primers i puc dir que estava tot molt ben organitzat i que va ser molt ràpid.

Vaig anar cap a l'hotel que tenia reservat en ple centre de Pamplona, vaig descarregar i vaig trucar al Pedro i la Txaro, que em van dir que no estaven a Pamplona, sinó que estaven de camí a Peñíscola, però és que jo no havia volgut avisar perquè els conec i haurien organitzat una jamada i a l'hora de sortir de ruta l'endemà encara seria a La Txantrea borratxo perdut.

Vaig haver de fer canvi de plans: vaig anar al Temple a fotre'm un moskovita, però tenien la cuina tancada. Vaig menjar un altre pintxo i vaig passejar per una fira de productes artesans a la Plaza del Castillo, on vaig comprar formatge, foie i patxaran. De tornada a l'habitació de l'hotel, vaig revisar el contingut de la bossa: samarreta, identificació, mapa de la ruta proposada, vals per cazuelicas per sopar, el passaport per segellar als punts de control, publicitat i merchandising.

Havia quedat amb els companys de ruta (tampoc no havia volgut quedar ni saber si quedaven o on dormien els giputxis perquè també tenen molt de perill, a més que la millor manera d'acabar el viatge fins a Pamplona era amb qui l'havia compartit) a la plaça de l'ajuntament i allà vam anar apareixent un a un.

Com no podia ser d'una altra manera, a més de fer un petit recorregut turístic pel centre, vam voltar per alguns bars per fer uns quants pintxos i unes quantes raciones, malgrat que hi va haver qui va preferir menjar gominoles (fins i tot es va saltar el moskovita a El Temple! que aquest cop sí ens van servir).

Quan ja estàvem per anar a dormir, ens vam trobar amb altres mototuristes i encara vam anar al carrer Estafeta a fer unes copes mentre explicàvem històries del dia que havíem passat i de vint anys abans en una gasolinera de la ruta.

Vaig quedar amb el Mitxe, el Carlos Kephren i l'Aitor al Bar Kendal a les vuit del matí per poder esmorzar i anar cap a la Plaza del Baluarte, des d'on es feia la sortida.

Vam sortir a la nostra hora, a tres quarts i cinc de nou, vam arrencar i vam aturar-nos a la primera gasolinera (-comencem bé-, vaig pensar). Vam avançar algunes motos, però n'hi havia moltíssimes i no tenia gaire sentit seguir fent-ho. A més, com que hi havia un tram que segons ells estava ple de rotondes, vam acabar fent un trosset per l'autovia que una estona abans ja havia agafat la majoria de la gent.

El primer punt de control era al circuit de Los Arcos. Vam entrar al recinte i vam poder aparcar perfectament, tot i que ens van separar perquè ells tres s'havien inscrit per fer unes voltes al circuit. Vam saludar l'Eva de Mototurisme que ja marxava en la seva BMW, vam segellar el passaport i vam recollir una beguda i un entrepanet que se'ns va posar la mar de bé.

Quan ens vam interessar per les voltes al circuit, ens van dir que acabava de sortir l'últim grup, però que com que hi havia uns quants més que encara havien de sortir al circuit, farien un altre grup una mica més tard.

El cas és que vam acabar sortint tardíssim i de camí al segon punt de control vam seguir trobant molt trànsit motociclístic. A més, els que van sortir darrere nostre del circuit van anar per autovia, doncs els vam veure arribar pel cantó contrari, però sigui com sigui vam segellar el passaport, vam cruspir-nos un pintxo de txistorra i vaig saludar la Mercè, que anava en un grup només de noies.

Res més deixar enrera el segon punt de control, vam veure una gasolinera, però encara teníem prou combustible i vam seguir endavant, encarant la pujada a San Miguel de Aralar per la pista asfaltada que ja coneixia d'una ruta amb el VOCS Navarra.

Aquest tram ja el vam poder fer una mica més alegres i quan vam trobar algun grupet de motos, el vam poder avançar sense perdre gaire temps.

A l'alçada de Doneztebe, vam agafar l'N-121-A en direcció nord i res més passar el tunel vam aturar-nos a la gasolinera, doncs començàvem a anar justets i no n'havíem vist cap des de l'anterior punt de control. El problema que vam tenir va ser l'enorme cua de motos que hi havia, que ens va obligar a esperar més de mitja hora abans no vam poder repostar. Tot el temps que havíem recuperat se'n va anar en orris. De fet, quan estàvem a punt de continuar la ruta vam trobar-nos la Montse i el Ramon d'Andorra amb les seves GS's que ja havien anat al tercer punt, havien dinat, havien seguit de ruta i s'havien perdut. Els giputxis els van indicar per on continuar i jo els vaig cedir el meu mapa de la ruta, doncs ells havien confiat cegament en el GPS.

De tota manera, seguíem a bon ritme i gaudint, que és del que es tracta al cap i a la fi. Vam poder saludar xais, cavalls i vaques que s'acostaven i fins i tot trepitjaven la calçada per venir-nos a veure i no vam tenir pas por de ficar-nos pel tram que l'organització va dir que podia ser complicat per l'estat de l'asfalt, doncs malgrat que vam veure un parell de trails donant la volta, el Ramon ens havia dit que xino-xano s'hi podia passar (la cara de la Montse no deia el mateix, però).

El dinar estava molt ben organitzat, de tal forma que aconseguien donar de menjar prou ràpid. A més, estava tot boníssim, però com que havíem de fer ruta no vam menjar gaire i crec que ens va sobrar més quantitat que no pas vam menjar (i això que anava amb tres giputxis!). Eren pràcticament les quatre de la tarda quan vam baixar del menjador per demanar els cafès i xerrar una miqueta amb amics i coneguts que vam trobar, el que va endarrerir encara més que pugéssim un altre cop a les motos.

Això sí, ja vam anar més a sac, no ens vam tallar gens a l'hora d'avançar motos quan en vam trobar, doncs la majoria van començar a retallar ruta i a agafar itineraris alternatius al proposat per l'organització.

A l'últim punt de pas vam coincidir amb moltíssimes motos, però la gran majoria arribaven a Aoit per llocs alternatius. Però a més de les motos hi havia també un casament, el que va complicar encara més refrescar-nos una mica abans de continuar la marxa.

L'últim tram sí que no va tenir cap secret, doncs a més de curt era conegut perquè es tractava de l'habitual en viatges cap a Donosti i els seus voltants.

Ràpidament, vaig anar cap a l'hotel per dutxar-me, relaxar-me i canviar-me abans no em tornava a trobar al centre amb els meus companys de ruta i amb alguns amics més.

No vam poder sopar gaire perquè era força tard i en un dels bars ja no tenien cazuelica. A més, no tots dúiem els tiquets i els 'afegits' no en tenien. Per compensar-ho una mica, vam fer un moskovita a El Temple (el tercer en dos dies!) abans d'acostar-nos a la discoteca on l'organització ja havia fet el sorteig de regals i un grup estava actuant.

Com que només teníem entrada els que havíem participat, vam marxar molt ràpid, però no vam acabar pas la festa, sinó que vam anar a uns quants locals i fins i tot vam gaudir d'un altre concert i vam veure sortir el sol!

Feines vaig tenir a llevar-me abans no em fessin fora de l'hotel i a més el meu cos no era el millor. Ni vaig intentar contactar amb els companys del divendres (ja deurien ser a casa o arribant-hi) ni amb els del dissabte (havien de tenir un cos més o menys com el meu, tenien una ruta totalment incompatible amb la meva i no era moment d'anar a prendre res plegats).

La tornada a casa me la vaig prendre amb tranquil·litat, doncs sabia que havia d'estalviar forces i que se'm podia acabar fent molt llarga.

Va ser una gran experiència amb uns companys increïbles (tant els del divendres com els del dissabte) i la intenció en arribar a casa era apuntar-me a la següent edició.