Per tercera vegada, vam visitar Bikeworld, on la Núria es va estar mirant una alforja per a la seva Triumph mentre a mi m'explicaven que tenien molta feina, que treballaven amb hores concertades i que no tenien el cable en stock, però que mirarien de treure una mica de temps i de buscar algun tipus de solució.

Un cop al centre, després d'haver-hi arribat en la moto de la Núria, vam entrar a O'Connell Street i vam passejar fins a Parnell Street, on el traçat fou modificat per encabir-hi l'estàtua de Charles Stewart Parnell, un polític irlandès del segle XIX. El monument, a més de la pròpia estàtua, consta d'un obelisc massís de 57 peus d'alçada de granit de Galway i va ser finançat per suscripció pública a començaments del segle XX.

Però si hi ha un monument que destaca a O'Connell Street, fins i tot per sobre del monument al qui dóna nom al carrer i propietari de la mansió que havíem visitat nosaltres onze dies abans, és The Spire, oficialment el Monument de la Llum, una llarga escultura de 120 m d'alçada feta en acer inoxidable que en realitat és un con truncat amb 3 m de diàmetre en la base i 15 cm en la part més alta. És considerada l'escultura més alta del món i s'ubica on hi va haver un obelisc en honor a l'almirall Horatio Nelson que l'IRA va destruir el 1966.

Volíem tornar a agafar l'autobús turístic, però no volíem tornar a fer-ho al mateix lloc que el dia abans, així que vam decidir anar a buscar-lo a una altra parada, aprofitant per passejar.

Vam tornar a passar a tocar de l'alt i propagandístic edifici del principal sindicat de treballadors irlandès i, després d'estar esperant a Gardiner Street, ens vam dirigir a l'estació d'autobusos, on suposadament hi havia d'haver la parada.

Resulta que a Dublin no tenien autorització per posar indicadors de les parades dels autobusos i a més el plànol que hi havia al tríptic era molt poc precís, així que es feia una mica difícil trobar les parades, però finalment vam ser al lloc que tocava i vam poder pujar-hi.

Vam tornar a passar per O'Connell Street, aquest cop per davant del monument a Daniel O'Connell i poc després per davant de l'edifici principal de Trinity College, formalment College of the Holy and Undivided Trinity of Queen Elizabeth near Dublin, enfrontat al que havia estat edifici del Parlament abans de ser seu del Banc d'irlanda i enmig d'un mar d'obres públiques que feien caòtic el trànsit.

Però el que més ens cridava l'atenció, com no, seguien sent els pubs, com el Kennedy's, dels antics, doncs data de 1850. En la botiga que tenia adjacent, hi va treballar per guanyar unes monedes l'Oscar Wilde, que més tard passaria a gastar-ne al pub, com també ho van fer en el seu moment en Samuel Beckett i en James Joyce.

Vam baixar del bus per entrar a The Little Museum of Dublin, la millor experiència museística de Dublin, segons l'Irish Times i el número 1 dels museus d'Irlanda a TripAdvisor. Es tracta d'un petit museu amb una col·lecció aconseguida amb donacions públiques que explica la història més recent de Dublin en visites guiades.

El millor de tot el museu és que té una sala sencera dedicada als U2. A l'exposició U2: Made in Dublin hi sona constantment música d'ells, hi ha una figura a tamany real del Bono caracteritzat de MacPhisto, al centre de l'estança han aparcat mig Trabant, la mare de la Gibson Explorer de The Edge s'ho mira tot des d'una cantonada i les parets són plenes de cartells, pòsters i fotografies.

Teòricament, la visita al museu havia de ser de mitja hora, però nosaltres ens hi vam estar una bona estona més i perquè la Núria em va fotre pressa que si no... De tornada a la realitat i passejant per Dawson Street, vam veure l'equivalent al RACC i no vaig poder-me estar de fer-me unes fotos.

A la cantonada de Sufolk Street amb St. Andrew's Street vam veure la Molly Malone tirant del carro amb els cistells plens d'escopinyes i musclos, tal i com diu la cançó que duu el seu nom i que és l'himne no oficial de la capital irlandesa.

Després de caminar entre botigues de luxe i de les principals cadenes comercials que omplen la majoria dels centres urbans de tot Europa, vam entrar en l'animat i popular barri The Temple Bar.

Tot i que el conegudíssim pub The Temple Bar porta el nom del barri, la seva fama ha aconseguit que la llegenda urbana digui que és el barri el que porta el nom del local d'oci. El que no queda clar del tot és l'origen del nom, que sembla que és la combinació entre haver acollit la casa de Sir William Temple i l'existència d'un barri homònim a Londres.

Una altra de les atraccions d'aquesta zona de la ciutat és l'Irish Rock'N'Roll Museum, que a la façana de Temple Ln Street ofereix a tots els vianants el seu tribut a U2, Phil Lynott, Rory Gallagher, Sinead O’Connor, Shane MacGowan, Bob Geldof, The Undertones i Luke Kelly en el Wall of Fame.

Es tracta de la zona compresa entre el riu Liffey, Dame Street, el pont O'Connell i la catedral Christ Church i és la zona d'animació nocturna més popular entre els turistes, amb un munt de pubs que ofereixen música en viu.

De tota manera, a l'hora d'escollir un lloc on prendre unes cerveses i menjar alguna cosa, ens vam decidir per entrar al típic i turístic The Temple Bar, que ens va sorprendre amb una carta que no aprofitava la fama per tenir uns preus abusius.

Ens va sorprendre llegir a una barana del Restaurant Milano un fragment de la cançó Where the streets have no name dels U2, però és que també n'hi havia de The rocky road to Dublin del poeta de Galway D.K. Gavan i d'Elevation també dels U2.

Amb tota la pena del món, però, vam haver de marxar per tornar a visitar Bikeworld, on ens van dir que havien pogut utilitzar un kit de reparació de cables que venien allà i que estaven a punt d'acabar la moto. La vam recollir després de pagar una bona factura, de no rebre la resta del kit de reparació de cables, però sí rebre l'explicació que el cable que ens havien instal·lat a Belfast era un pèl ample i per això s'encallava.

Era massa tard per tornar cap al centre de Dublin, però era massa d'hora per tancar-nos a l'habitació de l'hotel, així que vam decidir anar fins al nucli urbà de Clondalkin, que era on érem en definitiva. A més, resulta que tenia una round tower del segle VIII molt ben preservada, amb 25,6 m d'alçada i amb la teulada cònica original.

Vam anar al Quinlan's (o al The Black Lion, doncs era un d'aquests pubs que exteriorment semblen dos i fins i tot tenen dos noms, però que en realitat són un) i vam seure a la terrassa per sopar, abans d'anar a dormir per encarar a partir de l'endemà la tornada cap a casa.