Encara que sembli mentira, la Núria va ser qui va proposar acompanyar els gegants de La Patum en la pujada al Santuari de Queralt per celebrar els 125 anys dels nous i els 150 dels vells, tot i que això comportés ser a la Plaça de Sant Pere abans de les sis de la matinada! A més, per ser a l'hora no va emprar el vell truc d'empalmar, sinó que es va posar el despertador i es va llevar.

Els geganters i els voluntaris estaven assignats a cadascún dels gegants i numerats, de tal forma que s'anaven rellevant seguint l'ordre establert cada vint-i-cinc metres, que si no semblava una distància curta, amb segons quin desnivell i a mesura que s'anava avançant s'anava estirant, semblant molts més metres.

Va ser sorprenent la quantitat de gent que ens vam aplegar a la plaça a l'inici, però en seguia arribant contínuament durant el recorregut i en sortir de Berga potser érem ja un cinquanta per cent més dels que havíem començat.

La Núria es va oferir a fer algun tram (de fet, ja li havien avançat que la tindrien en compte en els relleus) i un cop passades les ganes inicials dels geganters i els voluntaris, va poder agafar el gegant i fer gairebé un tram sencer.

Semblava que la Montse no tenia ganes de portar el gegant, però finalment també va voler ajudar-lo a pujar a Queralt i li van cedir un dels trams, mentre ella no parava de somriure.

Tot i la forta pujada, no se'ns estava fent pas pesat i fins i tot la Núria va tornar a agafar el gegant un cop més, aquest sí completant el seu tram, mentre seguia incorporant-se més i més gent. Mentre, la Montse va carregar-se al damunt la geganta nova i va fer els vint-i-cinc metres corresponents.

Al Pi de Ferro, els gegants van aturar-se per descansar una mica i per esperar els músics, que anaven a pujar fins a aquell punt en autocar per posar música al tram final de l'ascensió que els gegants anaven a fer ballant.

Aprofitant l'aturada, nosaltres vam acabar de pujar fins l'aparcament del santuari, on s'havia instal·lat una barra immensa per servir els esmorzars, i així ens vam estalviar la cua que s'anava a muntar quan hi arribessin els gegants.

En tornar sobre les nostres passes, vam trobar-nos amb els gegants ja ballant i a mig camí d'allà on els havíem deixat i ens vam afegir a la comitiva per fer els últims trams a ritme de tirabols.

Un cop a l'aparcament de Queralt i després d'haver acabat de ballar, els gegants es van fer a un costat per deixar que els geganters, els voluntaris i la resta de la gent esmorzessin un recomfortant entrepà.

De tota manera, l'esmorzar dels geganters va acabar a corre-cuita, doncs es va posar a ploure i van haver de treure els impermeables dels gegants i posar-los-els.

A la plaça de davant de l'església es va projectar un àudio musical en una pantalla gegant i a continuació vam ajudar a fer passadís per tal d'entrar els gegants, de tal forma que amb les empentes dels uns i dels altres vam acabar entrant al temple amb els gegants, que un cop dins i asserenats els ànims van ballar al mig de la nau.

Tot i que van limitar molt l'aforament, durant el ball vam quedar entaforats al costat d'una columna i pràcticament no ens vam poder moure i és que es notava en l'ambient que estàvem vivint un moment únic i tothom volia ser a primera fila, veure-ho tot i fotografiar-ho tot.

De fet, quan es van tornar a obrir les portes de l'església per deixar sortir els gegants, que tenien ganes de seguir ballant, i els músics cap a una plaça plena de gom a gom, nosaltres vam decidir no intentar sortir amb ells i mirar-nos-ho des de la distància.

Vam pujar on la Mare de Déu, vam posar en dubte que es tractés de la imatge original i vam veure ballar els gegants des d'una perspectiva totalment nova, tant per a nosaltres, com per a la Mare de Déu, el nen i l'oreneta.

Al final, van ser uns vint minuts de tirabols, fins que els gegants van aturar-se i van col·locar-se davant l'església, estampa que va aprofitar tothom per immortalitzar-la fent fotos.

Vam veure els gegants baixant les escales, vam fer un glop d'aigua a la font, també vam veure com es preparaven per baixar cap a Berga dins un camió i vam fer el camí de baixada per anar a dinar i descansar una mica, que les cames ens van acabar pesant força, però al cap i a la fi no se celebren 125 i 150 anys cada dia.