Aprofitant que ens ho havíem passat molt bé l'any anterior, que era prop de casa i que aquell cap de setmana no marxàvem fora, vam tornar a acostar-nos a La Granada, on el primer que vam fer va ser saludar coneguts i inscriure'ns a la trobada.

A continuació, vam passar a fer una de les coses més importants del dia: esmorzar. I ho vam fer on ho va fer gairebé tothom que es va aplegar aquell dia a La Granada, al Bar El Casal, que acabava de canviar de mans, el que va fer que els nous propietaris s'hi esforcessin molt i fossin molt amables.

Una mica més tard del previst inicialment, vam sortir de ruta, primer fent una volteta petita per La Granada per a continuació sortir a passejar per les boniques carreteres del Penedès, l'Anoia i la Conca de Barberà.

Molt a prop de Pontils (de fet, dintre del seu terme municipal), vam aturar-nos en el petitó i bonic nucli de Sant Magí de Brufaganya, en el que hi destaca el seu santuari inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, i vam consumir un pica-pica força abundant.

Després d'acabar-nos tot el que hi havia per picar i de fer la foto de grup, vam tornar a posar les motos en marxa per continuar de ruta, però aquest cop en direcció a La Granada.

L'espectacle que tenien preparat els Ruck Bikers aquell any va ser una competició de pocket bikes, en la que vam veure participar l'Andrés i en la que la Núria em va reptar a participar contra ella. Jo vaig acceptar el repte i vam llençar-nos a tota velocitat en un frec a frec vibrant, però a l'hora de tombar i encarar la tornada cap a meta la cadena de la meva moto va saltar pels aires. De tota manera, enlloc de rendir-me i trucar al RACC, vaig començar a còrrer agafat al manillar, aconseguint un meritós segon lloc en la eliminatòria. En la següent ronda, no exempta de polèmica, la Núria va caure eliminada.

El segon aperitiu pràcticament ens el vam saltar perquè havíem picat molt a l'altre, teníem més set que gana, anàvem a dinar al cap de res, vam estar xerrant i vam estar mirant i provant les motos exposades.

El dinar, com en altres ocasions, va ser molt correcte i fins i tot excessiu, però el millor va ser la companyia, que va fer que ens ho passéssim molt bé.

Previ al també excessiu sorteig (tothom marxa amb alguna cosa), va arribar el lliurament de trofejos, en el que va participar la Núria per partida doble, primer per ser noia i portar moto i després com a motera més jove.

Després del sorteig, la festa encara continuava, però nosaltres vam decidir marxar cap a casa, tot i ser a tocar, i el més fort és que a més vam trobar caravana!