El Pere va anar a recollir el cotxe de set places de lloguer i va venir cap a Sitges, vam sortir a fer un vol i a dinar i en acabat vam recollir la Núria, que just acabava de treballar i de picar alguna cosa.

Quan vam arribar a Olesa, la Carme ja estava llesta i amb l'equipatge preparat, així que només vam haver de carregar-lo i anar a buscar els Pérez López una mica més avall.

Del viatge no hi ha gaire a explicar, només que vam anar tota l'estona per autopista per no arribar massa tard i que ens vam aturar a l'àrea de servei de Pina de Ebro per beure alguna cosa i estirar les cames.

Un cop instal·lats a l'hotel, vam baixar ràpidament al bar del costat per fer uns quants pintxos que ens van fer de sopar, doncs a aquelles hores no podíem ni plantejar-nos anar a un altre bar pel risc de ja no poder menjar res més.

Volíem anar a fer un vol pel centre i la millor manera de fer-ho era anant cap a la Playa de la Concha i recòrrer el passeig marítim i així vam fer.

La fins llavors tímida pluja va anar en augment i vam buscar un bar en el què eixoplogar-nos i vam tenir la sort d'enganxar-ne un amb bona música i amb una taula buida.

No sé ben bé per què (algú en deuria tenir ganes), vam acabar deixant aquell bar i buscant-ne un altre. El cert és que vam entrar en un local en el que no és que no hi hagués cap taula lliure, sinó que no n'hi havia cap de taula i a més la música era bastant pitjor, però el cas és que ens vam anar animant (seria pels gintònics?) fins al punt de fotre'ns una bona festeta.

La Núria i jo ens vam llevar amb el temps bastant justet i vam anar a esmorzar al bar del sopar del dia anterior, per on ja havien passat els altres quatre i on vam esmorzar la mar de bé.

Teníem una reserva per tots sis al balneari La Perla, però com que jo havia tingut una infecció al melic no hi vaig poder anar, em vaig acomiadar d'ells i vaig dedicar el matí a passejar per Donostia, tot començant per la platja, des d'on podia veure l'edifici del balneari.

Hi havia una pluja fina que anava empapant-ho tot, però no era el suficient com per deixar-me a mi sense passeig, així que vaig continuar a la vora del mar fins a arribar al por vell i a la porta del Mar a Kaimingaintxo Plaza.

Llavors em vaig ficar al casc antic, tot descobrint peces d'art i d'història mentre els núvols començaven a llençar ruixats espectaculars separats per moments sense pluja.

Vaig acabar sortint a Salamanca Pasealekua, a la vora de la riu Urumea i del mar (se li diu ria?) i de tant en tant m'havia d'anar apartant de la barana per no mullar-me amb el repic de les onades als blocs de ciment.

Esquivant esquitxades, vaig travessar a l'altra banda pel pont del Kursaal i durant uns minuts em vaig haver de refugiar, com la resta de la gent que hi havia a la zona, sota una marquesina del mític centre cultural, doncs la pluja i el vent superaven totes les barreres que hi posessis (impermeables, paraigües, capelines...). Paral·lelament, les onades seguien colpejant amb força i des d'aquesta riba l'espectacle era encara més gran, tot i així un valent va desafiar el mar i la credulitat dels que allà hi érem amb la seva planxa de surf.

Vaig buscar una farmàcia per comprar el que necessitava pel melic i em vaig dirigir cap a l'hotel per curar-me i anar a buscar la resta a la sortida del balneari, però la tornada la vaig fer per un camí diferent de l'anada.

Estava encara a l'hotel que van arribar, doncs havien retallat la sessió per tal que no es fés tan tard i poder anar a dinar alguna cosa a una hora decent, tal i com vam acabar fent a base de pintxos en un parell de locals, el ja conegut Goiz-Argi i el Bar Zeruko, guanyador d'uns quants premis pels seus pintxos.

Vam tornar cap a l'hotel i nosaltres dos vam fer migdiada, tot i que hi ha qui va anar a comprar, qui va anar a còrrer i qui va anar a passejar una estoneta. El cas és que a l'hora convinguda ens vam reunir al hall de l'hotel per anar cap a l'estació de rodalies per agafar el tren.

Un cop al centre d'Hernani, vam trobar-nos amb el Mitxe, però no pas al bar en el que havíem quedat, sinó al carrer perquè al bar no s'hi cabia, igual que passava a la resta de bars, per la quantitat de gent concentrada per haver anat a alguna sidreria o per fer temps abans d'anar-hi. Nosaltres vam acabar a la Sociedad Gastronómica Santa Bárbara, on el Mitxe, que n'és soci,  ens va convidar a unes cerveses.

A més de buscar-nos i reservar-nos la sidreria i convidar-nos a cerveses, ens va acompanyar a la parada de l'autocar que fa el trajecte entre Hernani i la Sagardotegia Larre-Gain.

La sidreria ens va agradar força i a més es notava que era autèntica perquè gairebé tothom era d'allà i parlava en euskera, d'estrangers només hi érem nosaltres i algun guiri convidat en algun grup. El sopar va estar exquisit, els txuletones espectaculars i el compte res de l'altre món, així que el Mitxe la va encertar de totes totes.

Entre que nosaltres érem pocs, que havíem arribat dels primers i que ja tenim una edat en la que tampoc no estem fent la papallona, vam acabar dels primers i ens van recomanar que esperéssim l'autocar a fora per tal de poder baixar en el primer torn, com així vam fer.

Tot i el cansament acumulat, la tornada va ser molt més divertida perquè el conductor de l'autocar, esperonat pels viatgers carregats de sidra, va fer les corbes, tancades, en baixada i conegudes, a més velocitat del que ho hauríem fet qualsevol de nosaltres amb els nostres vehicles. A més, en pujar a l'autobús interurbà nocturn que ens va dur d'Hernani a Donostia, apart de lliurar-nos d'un xàfec que va començar a caure en aquell mateix instant, ens vam veure rodejats per un grup d'amics també molt contents que van anar tot el trajecte fent-se la punyeta, explicant acudits i cantant.

Quan ja feia una estoneta que els meus germans i cunyats havien sortit a esmorzar i mentre els surfistes intentaven cavalcar les ones, els canoistes fer palades i els corredors acabar la cursa popular, la Núria i jo ens vam acostar al Boulevard Zumardia per esmorzar alguna cosa.

Apart de comprar una jaqueta en un mercat instal·lat en un saló de l'Hotel de Londres, ja no vam tenir més temps per res que no fos fer l'equipatge i carregar-lo al cotxe.

Malgrat que teníem més temps que no pas a l'anada, tampoc no volíem acabar arribant a misses dites, a més el temps no era pas el millor per conduir i no sabíem què ens hi trobaríem, així que no vam voler fer experiments (fer la ruta que hauríem fet en moto) i vam anar per autovia i autopista. De fet, apart de ploure'ns i fer-nos vent, ens va arribar a nevar durant la primera part del viatge, per tant no va ser pas una mala elecció, malgrat que a estones veiéssim el sol.

Volíem descansar una mica i fer un mos i vam estar pensant on fer-ho, doncs havia de ser un lloc que coneguéssim per no perdre temps buscant i amb lloc on deixar el cotxe a la vista perquè el dúiem carregat. A la Núria se li va ocòrrer entrar a Ribaforada i aturar-nos en un dels bars que hi ha al carrer principal i que acostumen a tenir pinxos i la resta hi vam estar d'acord.

La resta del viatge no va tenir gaire història, de fet per a alguns en va tenir ben poca, doncs van estar dormint una bona estona. Això sí, a més d'agraïr el magnífic cap de setmana als nostres companys de viatge, també hem d'agraïr-los que ens acompanyessin fins a Sitges i ens deixessin a la porta de casa.