Aquest cop, la Núria i jo vam quedar a Puigdàlber a primera hora de la tarda per pujar plegats cap a Puicerdà, fent la ruta per la C-15 fins l'eix (C-25), després cap a Berga per la C-16 i el túnel del Cadí cap a Puigcerdà.

Aquest cop sí que teníem la reserva, vam fer el check-in, ens vam instal·lar a l'habitació i vam baixar a la planta baixa per fer una cerveseta mentre anàvem saludant als coneguts i presentant-nos als desconeguts.

No va trigar a arribar l'hora del sopar i vam entrar al menjador de l'hotel per fotre'ns-el i rebre una breu explicació sobre un pot que teníem a les nostres habitacions i que no era un producte de neteja que s'hagués oblidat la dona de la neteja, sinó un pot de regal de l'organització (bé, d'un col·laborador) amb un producte meravellós per netejar la cordura.

Després d'una copa breu, vam anar a dormir, per així llevar-nos amb forces, tot i que l'esmorzar de l'hotel ens les hauria pogut donar sense necessitat d'anar a dormir d'hora. Però el cas és que estàvem descansats, feia fresqueta, semblava que sortia un bon dia i les motos estaven disposades a menjar quilòmetres.

Vam anar preparant-nos i escalfant les motos fins que va arribar l'hora de sortir de ruta i ho vam fer en direcció a Puigcerdà, per entrar a territori francès per Bourg-Madame.

Poc abans de Matemale, vam aturar-nos a la vora del llac que porta el mateix nom per fer un petit descans i reagrupar-nos una miqueta, a més de, lògicament, fer unes quantes fotos i aprofitar per fumar els fumadors.

Vam tornar a agafar la carretera D118 en direcció nord i vam acabar fent una altra aturada de reagrupament en un bar-restaurant que tenia truïtes vives.

A més, en tractar-se d'un bar, va permetre que, segons les necessitats de cadascú, s'anés al bany i/o es prengués alguna cosa fresca o calenta.

De nou a la carretera, vam agafar vies molt menys transitades (per sort!) i molt més estretes, fins al punt que en algunes d'elles hi vam circular sense poder ni traçar una corba, però gaudint d'uns paratges espectaculars.

I l'espectacularitat encara va ser més gran quan vam arribar als 1.680 m. d'alçada del Col du Pradel, on vam tornar a aturar-nos per descansar, reagrupar-nos i fer fotos.

La temperatura havia pujat bastant i feia un dia totalment clar, sense cap núvol, però no ens hi podíem quedar tot el dia i vam haver de tornar a agafar les motos per continuar la ruta.

Després de passar per dintre d'un ramat que estava pasturant i passejant pel voltant de la carretera, vam enllaçar unes quantes corbes que ens van acabar portant al Col de Pailheres.

Aquest cop vam sortir gairebé en caravana perquè hi va haver qui es va quedar dalt del cim per fer-nos fotos durant la successió de ziga-zagues que composen la baixada del port.

El cap de ruta va rebre l'avís d'una caiguda i ens van aturar, em van dir que la Núria havia caigut i vaig tornar enrera acompanyat per una altra moto, però vam agafar malament un trencall i no la vam trobar ni tornant a pujar tot el port, però a la baixada sí que vam agafar el camí bo i vam veure que no s'havia fet gaire cosa (no ho vaig tenir clar fins que no la vaig veure). Li havien redreçat el cavallet i deia que estava en condicions per acabar la ruta, doncs no quedava gaire i la tramitació de l'assistència anava a ser més senzilla fora del territori francès, així que vam marxar en direcció a Puigcerdà.

Vam deixar la Triumph a l'hotel i jo la vaig acostar al restaurant del dinar, doncs ja comptàvem passar-nos la tarda a l'hospital i preferíem anar-hi amb l'estòmac ple. Allà, tothom es va interessar per l'estat de la Núria i fins i tot la van portar de tornada a l'hotel en un cotxe per tal que anés més còmode.

De tornada a l'hotel, vam començar les gestions amb l'assegurança per tal que recollissin la moto l'endemà i posessin un vehicle per portar la Núria a l'hospital, però al cap de pocs minuts es va presentar una grua per endur-se la moto.

Encara estàvem veient com marxava la moto que va aparèixer el taxi per anar a l'hospital, però tota aquesta rapidesa se'n va anar en orris un cop a l'establiment hospitalari, doncs tot i estar buit, ens van tenir un munt d'estona, ens van perdre (el doctor ens buscava en una sala d'espera i a nosaltres ens havien ficat en una altra) i el taxi de tornada va trigar més d'una hora.

Al final, vam acabar arribant a l'hotel pràcticament a l'hora de sopar, sense temps per descansar i una mica emprenyats, però es tractava de passar-ho bé i això és el que vam acabar fent i més quan a l'hora dels postres va aparèixer un pastís impressionant reivindicant la celebració dels deu anys de Mototurisme.cat.

A la discoteca adjacent a l'hotel va haver el sorteig de regals, que va ser llarg perquè tots i cadascú de nosaltres va acabar marxant amb alguna cosa. Tot seguit, es van entregar alguns trofejos i distincions i va començar la festa, a la que nosaltres ens vam apuntar de lluny durant una estoneta no gaire llarga perquè el cos demanava descans.

Pel matí, vam esmorzar a l'hotel, vam recollir-ho tot i al cap de poca estona va aparèixer el taxi que anava a portar la Núria a casa, mentre jo m'arreglava per marxar de ruta amb el grup i acompanyar-los una estona, però el cas és que anava una mica just de temps i vaig assabentar-me que havien canviat de ruta, pel que vaig decidir marxar tot sol després de posar gasolina.

Acabava de començar les primeres corbes de la Collada de Toses quan em va passar el Pasqual, que havia arribat el dia abans directament des del Marroc i marxava cap a casa per descarregar i descansar.

El vaig seguir veient unes quantes corbes per davant meu durant una bona estona, però no era cosa de forçar el ritme, tenint en compte que hi havia alguns trams humits i que ja havíem tingut suficients pujades d'adrenalina pel cap de setmana. A qui sí que vaig avançar sense cap problema va ser a un esquiador de fons sense neu que vaig trobar.

La veritat és que a un ritme còmode vaig gaudir força de la carretera, mentre el temps anava millorant per moments i el sol es deixava veure de tant en tant.

Però el millor de tot encara estava per arribar, doncs en coronar el Coll de la Creueta, va aparèixer davant meu un espectacle fascinant, amb els núvols per sota meu i de la meva moto.

Més tard, vaig passar pel bonic poble de La Pobla de Lillet, quan el cel tornava a tapar-se i fins i tot entre Berga i Puig-Reig em van caure algunes gotes, però no van ser suficients com per pensar en pluja, així que vaig seguir pensant en arribar a casa i cuidar de la Núria.