Vam estar tota la setmana pendents del temps, que es va anar complicant fins que dijous per la nit ens trobéssim amb el panorama que es veu en la captura de pantalla del temps al Puerto de Belate, però és que a més donava pluja i fred a partir d'Ayerbe.

Per internet, vam llogar un cotxe que ens sortís bé de preu i que el podéssim recollir i tornar a l'Estació de Sants i de bon matí vam agafar el tren i vam anar a recollir-lo.

Per sort, el cotxe escollit era petitó, un Cinquecento, i per sortir de Barcelona només havíem de baixar per Tarragona fins a Plaça Esspanya i agafar la Gran Via, perquè hi havia força trànsit i vam perdre una estoneta. Per poder esmorzar, finalment vam aturar-nos a l'Hotel de Bruc.

Tot i les fatalistes previsions, ens anàvem acostant als Pirineus i no semblava que hagués de ploure. A Osca vam agafar direcció a Jaca per evitar les corbes de l'altra banda (problemes d'anar en cotxe) i en aquella zona sí que ens va caure una mica de neu, però es tractava de la neu de les muntanyes que ens portava el fort vent que estava bufant.

Vam arribar als voltants de Pamplona per Huarte i així ja vam quedar encarats a l'N-121-A, es va començar a tapar el cel i finalment va començar a ploure, però durant un quilòmetre (just abans d'entrar al túnel de Belate) ens va nevar. Això sí, baixant cap a Irún, es van acabar les precipitacions, malgrat que seguia fent fred.

Malgrat que se'ns havia fet una mica més tard de l'esperat, vam continuar ruta fins a Hondarribia, doncs un cop allà ja podíem relaxar-nos (estàvem a menys d'un quart d'hora de l'alberg). A més, així picàvem uns pintxos a San Pedro Kalea a mode de dinar-berenar.

Com havia fet jo l'any anterior, ens vam acostar al bar proper a l'alberg Belabaratz per prendre alguna cosa mentre esperàvem que ens l'obrissin i allà vam coincidir amb alguns amics arribats des de Biskaia.

Va arribar el gruix de participants i ens vam instal·lar a les lliteres, per a continuació posar-nos còmodes i prendre les primeres cerveses mentre la fèiem petar i esperàvem els que havien d'arribar més tard.

Vam acabar esperant força per sopar (potser massa), però entre el vi, els riures i els plats que havia cuinat la Txaro (què bé que cuina i com de difícil és fer-ho per a grups grans) els temps ens va passar força ràpid.

Després va començar a còrrer el patxaran i va còrrer tant que es va acabar i fins que això no va ocòrrer, no vam passar-nos als cubates, quan ja feia una estona que actuaven els mariachis que van aconseguir que uns quants s'ho passessin de conya mentre els altres ens arreplegàvem majoritàriament a la cuina per xerrar i riure.

Abans d'anar a dormir, encara vam tenir temps de fer tres de les activitats habituals de la nit del divendres a l'alberg: ficar les botes del Brabo al congelador (aquest any sense treure-se-les), gaudir del ressopó i arreglar el món. Només ens va faltar buscar el noi perdut a la muntanya!

Pel matí, els ànims ja no van ser els mateixos i no només pel cansament acumulat i l'absència d'alcohol, sinó pel temps, que es va llevar molt tapadot i amb una pluja fina i constant que va aconsellar anul·lar la ruta prevista prèvia al dinar, cap on va marxar tothom en cotxe per seguretat.

Nosaltres dos vam ser els únics que no van apuntar-se al dinar del dissabte, així que quan va marxar tot el grup ens vam quedar com a dipositaris de la clau de l'alberg, però teníem temps més que suficient per anar cap al centre de Donosti.

Vam entrar a alguns bars, on vam prendre un pintxos com a dinar, acabant en el Goiz-Argi de Fermin Calbeton Kalea, on els pintxos són espectaculars.

En tornar a l'alberg, vam estirar-nos a fer la migdiada, amb l'únic condicionant d'haver de sentir l'arribada del gran grup i obrir-los la porta. D'aquesta manera, vam poder arreglar-nos tranquil·lament per marxar cap a la sidreria en un autocar.

Un cop a la Sagardotegia Zelaia, ens ho vam passar tan bé com sempre, tot i que va haver uns problemes d'espai. Això sí, els txuletones van sortir tots espectaculars, no com l'any anterior.

Vam passar per Astigarraga i vam fer unes copes al pub on acostumem a fer-ho, per poc després tornar cap a l'alberg en l'autocar. Pel matí, vam anar acomiadant-nos dels que tenien un tros per endavant i havien vingut en moto tot i les previsions del temps i ens vam anar preparant per a la tornada.

De la tornada, no hi ha gaire per explicar, només que com que veníem amb temps suficient, vaig deixar la Núria amb els paquets a Sitges i vaig anar tot sol a Barcelona a tornar el cotxe.