Malgrat ser una trobada que havíem recomenat força, ni se'ns van apuntar el David ni el Jaume ni va voler/poder repetir el Miguel Ángel i, a més, la persona que sí que se'ns havia apuntat, la Cristina, a última hora va haver de quedar-se a casa per culpa d'un encostipat, així que vam sortir de Sitges amb la llibertat d'anar al nostre ritme i per la ruta que escollíssim, però sense la companyia dels amics.

Estàvem travessant Calafell quan vaig notar que el cable de l'embrague trencava uns quants filaments, així que vaig decidir utilitzar-lo només per arrencar i fer la resta de canvis a patada. De tota manera, vam baixar per l'N-340 i l'A-7 fins que vam desviar-nos cap a Reus, on vam enganxar l'habitual N-420, que ens va fer creuar els dos primers colls del cap de setmana, el del Pigat i el del Moro, mentre els generadors eòlics anaven voltant al ritme del vent.

A l'alçada de Valdealgorfa, vam trencar cap a l'N-232 en direcció a Vinaròs, tot i que nosaltres només volíem arribar fins a Morella, on havíem estat la setmana anterior, durant les festes de Sant Antoni.

Després de travessar una zona en què la carretera recupera el traçat i l'ample anteriors (suposo que es tracta d'una de tantes obres inacabades per manca de pressupost), vam coronar el coll de Torre Miró.

Vam aturar-nos per assegurar-nos de quin era el camí a seguir i de pas vam decidir que a la primera gasolinera que trobéssim ens aturaríem a repostar, doncs anàvem a entrar en una zona molt menys poblada i en conseqüència seria més difícil trobar on fer-ho.

Vam agafar la CV-125, vam passar per Cinctorres, Portell de Morella, el Puerto de Las Cabrillas, La Iglesuela del Cid i Vilafranca, on vam parar per prendre alguna cosa, descansar una miqueta i tornar a consultar la ruta a seguir.

Ens vam adonar que hauríem d'haver agafat el trencall cap a Mosqueruela, així que vam haver de recular sis quilòmetres i agafar una carretera encara més estreta i, el que és pitjor, amb un asfalt en molt pitjor estat. En creuar Mosqueruela, però, va millorar força, i vam poder coronar els 1.665 m de Puerto Linares sense problemes, per just després iniciar la baixada que ens duria a Linares de Mora, el Puerto de Nogueruelas (1.552 m), Nogueruelas i Rubielos de Mora.

Eren quarts de cinc tocats quan finalment vam arribar a Manzanera i vam entrar a es instal·lacions del càmping, entremig d'un munt de motos que també arribaven a aquella hora.

Vam aparcar les motos a l'entrada i vam anar a fer les inscripcions, que aquest any havien canviat de lloc i no es feien a la recepció, sinó al pub. Vam passar per les dues taules (inscripcions de la concentra i allotjament) i a cap de les dues no ens van tornar l'import corresponent de la Cristina.

Vam descarregar les motos i vam pujar a l'habitació per deixar els trastos i canviar-nos de roba i calçat per estar mes còmodes. A més, vam posar a carregar la càmera que portava a la moto.

Vam anar a buscar el gotet de brou calent que oferia l'organització i ens el vam prendre al bar del càmping mentre esperàvem que ens preparessin l'entrepà que ens vam demanar.

Com la majoria de la gent que hi participa, vam aprofitar la pancarta que anuncia la concentració a mode de photocall per deixar constància de la nostra assistència a l'esdeveniment motociclístic.

Ens vam acostar al poble caminant i vam anar a la fonda a prendre una cerveseta i a modificar la reserva del sopar. Després, vam entrar al saló d'actes per assistir a la conferència de l'Olga, una barcelonina que va estar rodant per l'Himàlaia indi amb uns amics en unes Royal Enfield llogades.

Tot i que l'Olga estava molt nerviosa, la xerrada va estar molt bé, intercalant explicacions sobre una presentació i vídeos de les aventures. A més, va haver una Royal Enfield exposada per tal de posar-nos en situació.

En acabat i com que aquest any no va haver degustació de pernil, com n'hi havia hagut l'any anterior, vam decidir fer una mica de temps "fent gasto" a la barra.

A la fonda, el menú va ser el mateix que l'any anterior, però no vam haver de repetir pas, doncs hi havia uns quants plats i tots bons i més si tenim en compte que estava molt bé de preu.

Ens vam aixecar de la taula per anar directament a la sortida de la desfilada de torxes, on ens van fer el briefing sobre la pista i ens van dir, bàsicament, que hi havia dues neveres d'uns trenta metres de llargada, la segona de les quals estava gairebé al final en pendent i corba.

La Núria va agafar una mica de fred i no va voler esperar que acabés la desfilada de torxes, així que vam marxar cap al càmping per fer unes copes al pub, però ens el vam trobar tancat, el que va significar el final de la nostra nit. Pel matí, després d'arreglar-nos, vam baixar al bar a esmorzar i aquest cop sí que vam agafar l'oferta del buffet lliure.

Jo li vaig dir a la Núria que amb les explicacions sobre l'estat de la pista i l'estat del cable de l'embrague, jo no hi pujaria, però que si ella volia pujar, jo l'acompanyaria fins que hagués de girar cua. Ella va decidir no pujar-hi tampoc, potser perquè temia que jo intentés acompanyar-la fins massa amunt. Vam carregar les motos i ens vam acostar un momentet al poble abans d'iniciar el camí de tornada.

Aquest cop, el poble que vam travessar va ser Mora de Rubielos, que també sembla molt maco i mereix una visita. Res més començar les primeres rampes del port de San Rafael, ja vam començar a veure neu al nostre voltant.

Al trencall cap a l'estació d'esquí de Valdelinares, just a la sortida de La Vírgen de la Vega, vam posar gasolina a les motos per tal de continuar el viatge amb tranquil·litat.

A continuació, van venir el port de Gúdar (1.530 m), Gúdar i Allepuz, on vam agafar la carretera A-226 en direcció a Cantavieja. Seguíem envoltats de força neu, més que res a la banda nord dels turons o ports o a les zones obagues de la banda sud.

Després vindrien els ports de Sollavientos (1.507 m), Villarroya (1.700 m), Cuarto Pelado (1.657 m) i Cantavieja, mentre passàvem a tocar de Miravete de la Sierra, el pueblo en el que nunca pasa nada, i la neu de tant en tant volia apropiar-se de la carretera.

La zona és molt maca, la neu li conferia un aspecte especial i el sol, tot i no escalfar gaire, aportava molta lluminositat i no vam tenir cap més remei que aturar-nos a admirar aquesta meravella.

Vam tornar a entrar en la Comunitat Valenciana mentre buscàvem un lloc per descansar i picar alguna cosa i al final vam acabar a Forcall, entrant al mateix bar on havíem sopat el divendres de la setmana anterior.

Després de passar el mal tràngol de creure que un dels parroquians s'havia mort fent la partida de cartes (només va perdre la consciència per una baixada de tensió), vam tornar a pujar a les motos per marxar en direcció a Morella.

Per segon cop durant el cap de setmana, però ara en sentit nord, vam superar el Port de Torre Miró, però aquesta vegada, en arribar a Mont-roig de Tastavins, vam agafar l'A-1414 en direcció a Vall-de-roures.

A mig camí de Beseit, vam trobar el trencall cap a Mas d'en Bot, l'hotel on havíem reservat per passar la nit, doncs l'endemà teníem festa i així aprofitàvem la ruta el diumenge i el dilluns.

Vam sopar i vam esmorzar a l'hotel i a més la Núria va reservar-se un massatge, de tal forma que vam sortir direcció Horta de Sant Joan amb la millor de les disposicions d'ànim. La llàstima va ser trobar-nos tancat el celler modernista de Pinell de Brai, doncs era la visita que volíem aprofitar per fer durant el matí.

De la resta del viatge de tornada no hi ha gaire a explicar: vam repostar a Les Borges del Camp, vam pujar per la costa fins El Vendrell i després vam agafar la carretera que passa per l'embassament de Foix i Castellet.