Vam fer una mica el ronso a l'hora de llevar-nos i recollir, però de tant en tant tampoc no està malament, a més així vam recuperar-nos completament de la nit anterior i vam poder passar per la botiga The Back Door, on em vaig comprar unes ulleres de sol (se m'havien trencat el dia anterior) mentre la Núria es quedava una dessuadora força maca.

Ens va costar una mica sortir de Zagreb perquè vam dubtar uns quants cops si seguint les indicacions que estàvem seguint ens acabàvem ficant a l'autopista o no, com passa a totes les grans ciutats. El cas, però, és que molt poca estona més tard estàvem creuant la frontera amb Eslovènia, on ens van comprovar la documentació en un ambient familiar i agradable.

Res més entrar, ens va donar la sensació de ser en un país més ordenat, més net, més agrícola i fins i tot més ric. Però per damunt de tot més complicat per circular-hi, doncs vam fer una volteta de quaranta quilòmetres res més passar la frontera per no veure indicacions de la carretera que havíem d'agafar (el fet que jo llegís un número de carretera equivocat al mapa també va contribuir una miqueta).

Després de recuperar la ruta, vam aturar-nos a l'entrada de Novo Mesto (ho hauríem d'haver fet dins del poble i no en aquell bar de polígon, però nosaltres no ho sabíem en aquell moment) per descansar una mica, hidratar-nos (feia calor) i mirar al mapa el tros de ruta que ens faltava. Va ser un descans tornar a pagar en euros i encara més trobar-nos preus una mica més baixos.

Vam continuar endavant per paratges naturals i agrícoles, travessant algun poblet de tant en tant, gaudint força del viatge, doncs apart dels paisatges, la temperatura i l'asfalt també contribuïen.

Ens va sorprendre que en començar alguns trams de carretera, principalment de muntanya amb força revolts, hi hagués un senyals molt gràfics en els que s'indicava que en cas de nevada la carretera es tornava molt perillosa per circular en moto.

En realitat, la traducció literal és "tram de carretera perillós" i per això coincidia amb trams de muntanya i amb revolts en els que ens vam creuar amb un munt de motos, principalment R's. Va ser tot un plaer la conducció per aquesta zona, doncs s'anaven alternant petits ports revirats amb trams més ràpids.

El cas és que sí que ens vam acabar trobant un accident, tot i que no ens va semblar que la velocitat excessiva fos el causant, sinó que tenia més a veure amb una càrrega incorrecta o amb circular massa enganxat a la vora.

No és d'estranyar que el remolc arrastrat per un tractor que ens vam trobar bolcat a la carretera transportés fusta, doncs a tot arreu es veien troncs tallats esperant ser transportats.

Un cop a Postojna, no ens va costar gaire localitzar l'hotel que havíem reservat, el Postojna Cave Rooms & Apartments Proteus. Vam instal·lar-nos i caminant ens vam acostar al complex on hi ha les coves. Allà vam comprar un bitllet combinat per entrar a veure la cova principal, una altra on s'exposa el proteus i el castell de Predjama i, a més, per allotjar-nos a l'hotel on ho fèiem, vam obtenir un descompte addicional. Per qüestió d'horaris, vam començar entrant a la cova on ens esperava el proteus.

Hi ha una exposició en la que es pot veure els principals habitants de les coves, on el rei és el proteus anguinus, també conegut com peix humà pel color de la seva pell, una espècie única que en èpoques llunyanes es van identificar com cries de drac. També es poden veure inscripcions a la pedra d'antics visitants de la cova, les més antigues de les quals daten del segle XIII.

Un cop fora, encara faltava una estoneta per la visita a Postojnska jama, així que vam aprofitar per fer un mos en un dels molts llocs turístics que hi ha abans de dirigir-nos cap a la porta, on ens van organitzar en grups idiomàtics liderats per un guia (nosaltres vam anar a parar al grup dels que duien àudioguia, doncs no n'hi havia cap que fes les explicacions en català o en castellà).

La cova fa uns vint quilòmetres de llargària i per poder visitar les zones més conegudes i més populars, s'hi accedeix en un trenet amb el que es recorren els primers quilòmetres.

Es tracta d'una de les primeres coves d'obertura al públic mitjançant el pagament d'una entrada (1824) i amb un servei de guia (1825). Des del 1819 es guarda registre de visitants i se sap que el nombre ha superat els 30 milions.

L'any 1872, quan era un somni en moltes de les principals ciutats mundials, la cova ja disposava d'enllumenat elèctric i és que les magnífiques formacions d'estalactites i estalacmites porten molts anys meravellant el món.

Un cop finalitzada l'espectacular visita, vam tornar passejant cap a l'hotel, on ens vam refrescar una mica. Per sopar, vam aprofitar per fer-ho en la terrassa del restaurant de l'hotel, que dóna a una de les places més concorregudes del poble.