Volíem aprofitar el dia i, per tant, ens vam llevar d'hora, vam dutxar-nos, vestir-nos i esmorzar de l'embotit que carregàvem de casa. Amb forces renovades, vam agafar la motxilleta d'anar a visitar llocs, la guia turística, el plànol de Dubrovnik i l'ampolla d'aigua i vam sortir al carrer.

Just al traspassar la porta de Pile, a tocar de l'església de Sant Salvador, hi ha una de les entrades per pujar a la muralla i, com no podia ser d'una altra manera, s'hi puja per unes escales, al capdamunt de les quals i seguint l'encertat consell de la guia turística vam començar el recorregut girant a mà dreta, és a dir per recòrrer-lo en sentit antihorari.

Es tracta d'un dels sistemes de fortificació més ben conservats d'Europa, el perímetre fa 1.940 metres, hi ha 5 fortaleses (3 d'elles formen part de la muralla) i 16 torres i bastions. A més des de dalt de la muralla es gaudeix d'unes vistes espectaculars tant de l'interior com de l'exterior.

Si el port ja ens havia encisat quan hi vam arribar el dia anterior, aquesta altra perspectiva no ens va decebre pas, sinó que va corroborar la primera impressió de tractar-se d'un lloc únic.

És molt curiós que allà on el pas de ronda de la muralla s'eixampla hi aparegui un bar i/o una botigueta de records o begudes. El primer que vam trobar ens va sorprendre, però en realitat li estaven fent un favor a qui hagués pujat sense una ampolla d'aigua.

Malgrat la calor que feia, les previsions eren de pluja, d'aquí que no ens estranyés que el cel s'anés tapant poc a poc i que es posés a ploure amb força ganes, tot i que vam tenir la sort que passés tot just quan estàvem arribant a la fortalesa Minčeta, que és el símbol de la defensa ragusiana i per això hi oneja sempre la bandera croata.

De tota manera, el ruixat no va durar pas gaire i entre els núvols va començar a aparèixer el sol, és a dir que feia calor i molta humitat, però vam continuar visitant el trosset que ens quedava.

En baixar de la muralla vam dirigir-nos al monestir franciscà perquè volíem visitar el claustre, que ja havíem pogut veure des de les alçades, perquè molt encertadament es tractava d'una de les recomanacions de la guia. Ens va agradar força, sobretot el detall de tenir tots els capitells diferents, el que ja no ens va agradar tant va ser el museu, on hi destacaven un munt de reliquiaris que (què voleu que us digui) ens fan una mica de fàstic.

Tot just a l'entrada del claustre hi ha la farmàcia del monestir, la tercera més antiga del món i oberta ininterrompudament des del 1317, però està prohibit fer fotografies. En canvi, sí que vam poder fotografiar els aparadors barrocs que antigament havien format part de la farmàcia i actualment formen part de l'exposició permanent del museu.

Ens vam dedicar llavors a pssejar pels carrers de la part originàriament eslava de la ciutat, doncs eren els que menys havíem vist. A més, vam aprofitar per seure en una terrassa i prendre alguna cosa fresqueta mentre hi havia gent que ja estava dinant.

Just a la banda contrària d'on hi ha el monestir franciscà hi ha el dels dominics i si el claustre dels primers és romànic, el dels segons és marcadament gòtic. Aquí ens va sorprendre que hi hagués seients a les arcades totalment desgastats, però resulta que no és que estiguin desgastats, sinó que les tropes napoleòniques que van ocupar la ciutat els van donar aquesta forma per tal que els seus cavalls poguessin abeurar.

En aquest monestir, igual que en l'anterior, també hi ha un museu d'art sacre i si bé el primer no ens va motivar gaire, aquest ja va ser una altra cosa, doncs sense necessitat de ser uns experts en la matèria (ni ho som ni ho pretenem ser), el nom de Tiziano, que signa una de les obres exposades, evoca a la millor època de l'escola veneciana. Per cert, aquí també hi vam trobar uns quants reliquiaris.

Al damunt de la nostra habitació hi havia una terrassa (amb bones vistes, per cert) que ens van dir que podíem utilitzar i com que al vespre estaríem cansats, vam pensar que seria una bona idea dinar-hi, així que vam comprar pa i un parell de coses més (una espècie de napolitana, però farcida de formatge i una mena de pizza) i ens hi vam arribar tot fent un passeig per la part nova de la ciutat.

Després de descansar durant l'estona de més calor, vam tornar a dirigir-nos cap al centre històric, però aquest cop ho vam fer per Zagrebačka Ulica, el que ens donaria un punt de vista diferent de les muralles.

Un cartell que indicava la proximitat d'un bar motero ens va cridar l'atenció i vam decidir donar-li una mica de crèdit malgrat que el carrer que havíem de seguir era de pujada.

Després d'uns quants metres, no vèiem ni rastre del bar ni de motos aparcades, únicament vam trobar aquesta preciositat, que hi era per casualitat no pas per l'existència de cap bar.

Si no fos perquè anàvem descansats i perquè la panoràmica de la ciutat pagava la pena, ho hauríem deixat en aquest punt i no hauríem continuat pujant.

El vam acabar trobant, es tractava de la seu dels Libertas-Riders M.C. i a més de la decoració motard, també hi tenien penjats records d'altres clubs de motos i reconeixements per haver participat en concentracions moteres. Vam demanar-nos unes cerveses i vam seure dintre, però al cap de poc vam poder fer-ho a la terrassa, on va acabar caient la segona ronda.

Es va començar a fer fosc quan anàvem cap al centre i vam parar en una hamburgueseria local (no per turistes) a sopar alguna cosa. Per dins de la muralla, una passejada més, amb repostatge d'aigua inclós, abans de trobar-nos a la Plaça de la Luža els assajos d'una representació que no tenim molt clar què era. Ens hi vam quedar una estona, igual que va fer força gent fins que vam decidir tornar cap al sobe per anar a dormir.