Aprofitant que la Núria tenia una convenció i que a ella li hauria semblat una distància massa llarga per a un cap de setmana, vaig decidir anar-hi tot sol, sortint directament de la feina.

Vaig agafar la C-15 cap a Igualada, on enlloc d'agafar l'avorrida A-2, vaig tirar per l'antiga N-II, que mantenia bona part del seu anterior traçat, estava més bruta, però sense trànsit. De fet, l'àrea de La Panadella ja no és el que va estar anys ençà.

A tocar d'Osca, vaig aturar-me per hidratar-me (feia una calor asfixiant) i vaig aprofitar per revisar el mapa i el radar meteorològic per decidir la ruta a seguir, doncs tenia l'opció d'entrar a França per Irún o per Candanchú, com finalment vaig acabar fent.

El cas és que només havia començat a pujar el Port de Monrepós que ja se'm va posar a ploure i el que semblaven només quatre gotes es va convertir en una pluja forta, tot i que vaig decidir no posar-me l'impermeable per la calor que encara estava passant.

A Candanchú i quan ja no plovia ,vaig repostar gasolina a la moto i vaig enfilar pel Port de Somport, enlloc de creuar pel túnel, gaudint tant de la conducció com del paisatge.

En entrar a l'estat francès, seguia sense ploure, però el cel era força amenaçador i de tant en tant queia alguna goteta, el que em va fer patir una mica perquè l'asfalt no estava en les millors condicions.

Després que uns gendarmes em paressin per preguntar-me on anava, vaig haver de posar-me finalment l'impermeable, tot i que en definitiva només em va caure un xàfec no massa intens i curt. Vaig deixar la ruta "normal" per "perdre'm" per carreteres més tranquil·les i descobrir pobles amagats i la veritat és que vaig anar al mateix ritme que quan vaig agafar l'A64, doncs tal i com surts d'un poble et fiques en un altre i no avances res.

Mentre creuava Baiona, vaig trobar l'hotel que havia reservat i vaig aturar-me per fer el registre, treure'm el xubasquero i descarregar l'equipatge. Llavors vaig anar cap a la zona del far de Biarritz, on ens vam trobar l'Alfonso i jo arribant-hi a la mateixa hora.

De tornada al far, després d'anar a l'hotel per tal que ell també descarregués l'equipatge, vam aparcar on vam poder i vam començar a gaudir amb les motos aparcades al voltant.

Si ja ens havia semblat que hi havia moltes motos, en entrar al recinte vam veure que n'hi havien moltes més i també moltíssima gent en el que qualsevol cronista consideraria un marc incomparable.

Vam demanar-nos alguna cervesa, ens vam acostar a les paradetes, on vam intentar comprar un brodat de la trobada (no els en quedaven ja!) i vam seguir mirant motos fins que vam decidir sopar un entrepà d'un dels bars instal·lats allà.

En un estil retro-hipster-caferacer-rat es podrien classificar les motos que hi havia, en algunes amb detalls cuidadíssims, en d'altres amb detalls cutres, en unes altres amb detalls cuidadíssims intentant aparentar que són cutres... El cas és que les motos estaven plenes de tot tipus de detalls més o menys imaginatius i més o menys cars.

Quan vam haver acabat els entrepans, però, els concerts ja s'havien acabat i ens vam acostar a una altra zona amb expositors, també tancada, on uns surferos tenien música. Això sí, a l'una en punt de la matinada van aparèixer els segurates amb gossos per fer-nos fora.

El dissabte al matí hi havia la ruta, a la qual jo m'havia inscrit per internet, però era d'hora, no vam posar el despertador i seguia havent-hi amenaça de pluja, així que ens vam llevar quan ja havia sortit, vam dutxar-nos i vestir-nos i ens vam acostar a una boulangerie a esmorzar.

Un altre cop vam tenir problemes per aparcar les motos (en tot el cap de setmana no vam aconseguir assabentar-nos -tampoc no ho vam preguntar a ningú- quina era la condició per poder entrar amb les motos al recinte), però en fer-ho també vam aprofitar per veure'n d'altres i empapar-nos de l'ambient.

Hi havia força moto, força gent i força moviment, el que feia que et quedessis embobat mirant on miressis. A més, segons el Kunta, la llum era ideal i la gent col·laborativa a l'hora de ser fotografiada, el que va suposar que es perdés durant més d'una hora darrera dels objectius de les seves càmeres.

Jo, en canvi i com és habitual, vaig estar més pendent de les motos que hi havia que no pas de la gent, tot i que vulguis o no t'acabaves fixant.

Fins i tot hi havia una petita zona habilitada per tal que ens realitzessin reparacions que semblava més per tenir una moto amb alguna peça desmuntada en plan decoració que no res, però el cas és que vam veure muntar i desmuntar moltes peces al llarg del cap de setmana.

Mentre seguíem cadascú pel seu costat, vaig acostar-me als stands on havíem acabat la nit anterior per descobrir que no eren pas tan surferos com jo havia pensat i que hi havia unes quantes motos força maques.

Vam anar amb les motos a un lloc per dinar i quan tornàvem de posar gasolina vam trobar la nau en la que hi havia una exposició i que no havíem buscat. Vam entrar-hi i ens vam endur una sorpresa majúscula, doncs tot i que ja no hi havia algunes peces, va valer molt la pena (l'Alfonso va al·lucinar amb una sèrie de fotografies fetes amb la tècnica del col·lodió humit i amb un fotògraf que allà mateix l'empreava amb una càmera amb la mateixa òptica que una que ell tenia a casa).

Jo vaig anar a intentar aconseguir un carregador per a la bateria de la càmera i ens vam retrobar al cap d'una estona a tocar del far i, malgrat que hi havia força moviment perquè la gent anava tornant de la ruta, l'Alfonso estava emprenyat perquè el sol s'havia mogut i la llum no l'ajudava a fer fotos.

Encara no era fosc quan va començar el concert amb un grup que ens ho va fer passar prou bé fins que va arribar la cerimònia d'entrega de premis i trofejos, que tot s'ha de dir, no vam acabar d'entendre.

A continuació va haver l'actuació d'un DJ que va deixar enrera el Rock'n Roll i el surf per endinsar-se directament en la música electrònica. La veritat és que no va estar pas malament, però el van fer tallar prou d'hora, igual que ens van convidar a marxar, com vam acabar fent, però abans de fer-ho vam descobrir una moto que duia un gadget a la pantalla que li hauria agradat al Simón.

Pel matí, no ens vam llevar pas tard i vam recollir, doncs jo volia aprofitar el dia per fer una ruta maca cap a casa, passant per alguns colls emblemàtics del Pirineu.

Després de donar una volteta de més a Oloron Sainte-Marie i aprofitar per esmorzar en una boulangerie, vaig pujar el primer dels ports del dia, el Coll de l'Aubisque, de 1.709 metres d'alçada.

Pràcticament sense deixar l'Aubisque, ja vaig haver d'encarar la pujada del Soulor, que s'eleva encara per damunt de l'anterior, doncs arriba als 1.474 m. La carretera estava en molt bones condicions, el traçat no cal dir-ho, la temperatura perfecta per anar en moto i les vistes espectaculars, la veritat és que poc més es podia demanar.

A continuació, el que em feia més il·lusió pujar perquè no ho havia fet mai, perquè és mític pel ciclisme i perquè tornant d'Iparralde al 2011 ens vam quedar amb les ganes per trobar-nos-el tancat.

El cert és que l'asfalt del Tourmalet estava fet una merda, doncs havien començat a arreglar-lo i trobaves algun tros ben asfaltat que s'anava alternant sense cap avís amb asfalt trinxadet, asfalt on havien obert encara més els forats per arreglar-los i fins i tot trams sense asfaltar. I a tot això s'ha de sumar l'intens trànsit de ciclistes que també patien els sots i havien d'ocupar més calçada de l'habitual, així que no és estrany que gaudís molt més l'Aspin (1.489 m).

El següent coll va ser el Pèira Sorda (en occità, doncs en francès li diuen Peyresourde), que arriba als 1.563 m amb rampes de fins el 12% que enllacen mitjançant paelles d'aquestes de tombar la moto a terra.

A Bagnères-de-Luchon, coneguda mondialment perquè l'Espanyol va fer unes quantes estades de pre-temporada durant les dècades dels '80 i dels '90 del segle XX, vaig aturar-me a dinar alguna cosa i em vaig decidir per una galette de sarrasin amb formatge, pernil dolç i ou.

Malgrat ser més baix (1.293 m), el Coll de Portilló em va permetre gaudir de l'entrada a la Vall d'Aran, circular sobre un asfalt en perfectes condicions i sentir-me envoltat d'abets i altres arbres, alguns d'ells caiguts per les nevades de l'hivern.

En arribar a Vielha i recuperar la cobertura de Movistar, vaig consultar el radar meteorològic i vaig veure que passar pel Port de la Bonaigua no era una bona idea, doncs hi havia una tempesta molt forta i vaig decidir tirar pel dret i passar pel túnel de Vielha.