Els nostres plans eren marxar al Périgord Noir i dormir al càmping Les Relais des Sources, però la pluja anava a fer acte de presència, el que ens dificultaria el turisme, els trasllats en moto i l'allotjament, així que vam acabar descartant-ho. El mateix dimecres per la tarda, després de plegar, vam estar mirant les prediccions del temps i finalment vam acabar reservant un parell de passatges a les sis de la tarda pel vaixell que salpava a les onze de la nit direcció Maó, és a dir que pràcticament només vam tenir temps de reservar un hotel, fer la bossa i marxar cap el port de Barcelona, on ens vam saludar amb altres motos que marxaven cap a Mallorca.

Vam deixar les motos tal i com ens van indicar i vam pujar a les cobertes superiors per trobar les butaques (el preu amb camarot per l'anada es disparava a 150 € més i vam aconseguir estalviar-nos 80 € agafant dues reserves d'una persona en moto enlloc d'agafar-ne una per tots dos i les dues motos) on intentaríem dormir, a més de buscar un lloc on posar-nos còmodes per picar alguna cosa.

La Núria sí que va aconseguir dormir més o menys de forma continuada, però jo, que sempre he patit per dormir en llocs estranys, a més em vaig trobar amb el problema dels sorolls per despertar-me que feia la gent tan bon punt com em relaxava i començava a roncar, així que vaig passar la nit pràcticament en vetlla i passejant pel vaixell. A les set del matí la megafonia va despertar tothom i vam sortir a coberta per veure com ens acostàvem al port de Maó.

Encara no eren les vuit del matí que ja vam poder deixar el vaixell i dirigir-nos cap a Es Castell, doncs volíem trobar l'hotel i demanar si podíem deixar l'equipatge per voltar més tranquil·lament.

Vam trobar força ràpid l'hotel i la sorpresa va ser que ens van dir que ja podíem ocupar l'habitació, així que vam descarregar i ens hi vam instal·lar, aprofitant per dutxar-nos i canviar-nos (quin plaer!). A més, des de la nostra terrassa teníem unes magnífiques vistes!

Abans de sortir de l'hotel, vam reservar l'spa per a la tarda, després de la migdiada. Llavors ens vam dirigir cap al centre de Maó, on vam aparcar les motos i vam deixar cascs i jaquestes en una bossa impermeable protegida per una xarxa metàl·lica de Pacsafe, com és costum en nosaltres.

L'oficina de turisme de la Plaça de la Miranda estava tancada i no vam poder demanar què veure, vam travessar la plaça i vam entrar al centre comercial Sa Plaça, l'antic claustre del Carme reconvertit en mercat.

De camí cap a l'estació d'autobusos, on a la guia deia que hi havia una altra oficina de turisme, vam entrar al Parc Es Freginal, un fantàstic recinte ple d'espècies vegetals en el que es fan esdeveniments culturals i un mercat setmanal.

També vam passar per davant del Teatre Principal, que és el teatre d'òpera més antic de l'estat espanyol, però no vam poder visitar-lo i ens vam haver de conformar amb admirar l'estàtua de Talia, la musa de la comèdia, que hi ha al davant de la façana principal.

En una zona més moderna, hi ha l'estació d'autobusos i dintre d'ella l'oficina de turisme que anàvem buscant i que també vam trobar tancada, el que va fer que girèssim cua, mentre ens fixàvem en els edificis i el traçat dels carrers, que ens recordava força alguns pobles anglesos.

Vam tornar a endinsar-nos en la part més antiga de la capital menorquina per passejar pels seus carrerons mentre ens dirigíem cap al centre.

Després d'informar-nos (ara sí!) a l'oficina de turisme que hi ha als baixos de l'ajuntament, a la terrassa del Bar Nou, un d'aquests bars de tota la vida que ocupa un lloc privilegiat i que és freqüentat pel bo i millor de la societat local, vam aprofitar per prendre alguna cosa fresca, complementar les galetes de l'esmorzar lleuger amb un pinxo de truita i estudiar què anàvem a visitar.

En entrar a l'església de Santa Maria vam escoltar la Banda de Maó interpretant peces de música clàssica, fet que ens va sorprendre força i que va captivar-nos per l'acústica especial, mentre uns quants confrares vetllaven les imatges que havien de carregar en processó .

Prop d'allà hi ha el Portal de Sant Roc, que és l'unic vestigi de la muralla que resta en peus i que es tracta d'una porta del segle XIV, d'estil gòtic i que tenia per missió comunicar la ciutat intramurs amb la població que s'estava extenent més enllà.

Tot passejant, vam arribar fins el Pla des Monestir, on s'aixequen l'Església i el claustre de Sant Francesc. Vam treure el cap només un moment perquè hi havia algun tipus de celebració que vam entendre que no volia turistes i vam tornar cap al centre aprofitant els miradors sobre el port per gaudir de les vistes.

A continuació, vam descobrir l'antic mercat del peix, que s'ha reinventat un cop més (es va construir sobre un antic baluard del segle XVIII), convertint la meitat de les parades de venda de peix en parades de vendre productes més o menys autòctons per prendre allà mateix. Nosaltres vam agafar-nos una taula de formatges menorquins acompanyada d'una copa de vi de Mallorca i una cervesa de blat artesana anomenada La Climentina.

Vam seguir passejant pel centre de Maó, gaudint de les vistes, de l'ambient i d'una temperatura agradabilíssima per l'època de l'any que ens permetia passejar en màniga curta.

Per dinar, vam decidir picar alguna cosa en un local del port que jo havia vist pel matí en baixar del vaixell, així que vam anar a buscar les motos i ens hi vam acostar, però no vam trobar lloc per aparcar i ho vam acabar fent en un aparcament que hi ha bastant més amunt, però que connecta amb el port mitjançant un ascensor. El local escollit segurament no va ser el millor, però vam picar alguna cosa i hi vam estar força a gust, així que va solucionar les nostres necessitats.

Conscientment, vam dinar tard perquè sabíem que amb l'estòmac ple i el sol que queia, després de fer-ho marxaríem cap a l'hotel a fer la migdiada i que això seria pràcticament la fi del dia. La migdiada va anar d'allò més bé després de la nit al vaixell i si no arriba a ser pel despertador, no ens hauríem despertat per anar a l'spa a les set de la tarda. Vam entrar al bany turc, després vam patir a la dutxa de contrastos, per a continuació netejar la pell en la sauna i finalment relaxar-nos en els llits calents, però ens va saber a poc i vam anar a l'exterior per gaudir del jacuzzi, que no estava operatiu.

Amb tota la calma del món, ens vam preparar per sortir i vam anar caminant cap al centre de Es Castell, passant per la Plaça s'Esplanada, una plaça amb un marcat caràcter militar i britànic, i acabant a Cala Fonts, on, entre tota la varietat gastronòmica ens va seduir el Restaurant Irene i la seva sípia amb sobrassada.

Ens vam llevar força d'hora pels nostres costums, de tal forma que a les nou del matí ja estàvem al menjador preparats per esmorzar. Val a dir que teníem unes vistes espectaculars i que el buffet de l'esmorzar era completíssim, de qualitat i amb molts productes de proximitat.

La nostra intenció era aprofitar el matí per visitar el Fort de Marlborough, resseguir la costa sud i anar cap a Ciutadella, així que ens vam acostar a la Cala de Sant Esteve i vam aparcar les motos a la porta de la fortalesa sota l'atenta mirada d'uns veïns.

Vam pagar l'entrada que donava dret d'utilització de l'àudioguia, que ens va permetre saber-ne molt més de l'història de la fortalesa i, en general, de l'illa i els seus anys sota domini britànic.

La visita ens va portar una hora i quart, però va valer la pena perquè va ser molt entretinguda, a més que així vam visitar la Cala de Sant Esteve.

Vam tornar enrera per agafar l'M-6, que ens va dur cap a Sant Lluís, on es Molí de Dalt ens va donar la benvinguda a aquesta localitat fundada el segle XVIII pels francesos que no vam poder gaudir gaire perquè el carrer principal estava en obres.

Després de prendre una beguda fresqueta en el bar que ens va semblar més de tota la vida, vam tornar cap a la carretera, que com la resta de l'illa estava flanquejada a banda i banda per uns petits murs, molt a l'estil rural anglès.

A l'extrem sudoriental de l'illa hi ha Punta Prima i davant seu l'Illa de l'Aire, on s'eleva el seu far cinquanta-tres metres per sobre del mar des de 1860. Ens vam haver de conformar amb veure'l i fer-nos una foto des de la Punta dels Marbres, doncs per arribar-hi o fas de David Meca o agafes algun tipus d'embarcació.

Com que en aquest punt s'acabava l'illa, vam haver de tornar a recular, però no gaire, per tornar a agafar una via paral·lela a la costa. Val a dir que tota aquesta zona és un reguitzell d'urbanitzacions construïdes amb major o menor gust estètic.

A Binibèquer vell anàvem buscant un antic poble de pescadors, però ens vam trobar amb una reproducció datada al 1972 que no forçosament ha de ser fidedigne. Intenta reproduir les antigues cases humils de pescadors, amb carrers estretíssims i recargolats que obliguen algunes cases a envaïr l'espai d'altres. No deixa de ser una gran mentida, però té el seu encant.

Vam trobar-nos unes obres i vam haver de fer una pista (estaven preparant-ho per asfaltar) d'uns quants quilòmetres fins que vam arribar a Sant Climent, on vam aturar-nos per consultar el mapa i així fer una mica de via cap a Ciutadella, doncs pràcticament ja havíem consumit tot el matí.

Vam buscar el centre de Ciutadella i vam aparcar les motos com bonament vam poder (hi havia pocs aparcaments per moto i a més eren minúsculs). Ràpidament, vam buscar un lloc on dinar, doncs no ens podíem encantar gaire a l'hora que era.

Després de dinar, vam acostar-nos a la Plaça del Born, on hi ha l'ajuntament i l'oficina d'informació turística. Allà ens van indicar què visitar, començant pel mirador del palau del governador, l'edifici ocupat pel propi ajuntament i que originàriament va ser un qsar musulmà.

El que ens deia la guia i el que ens havien recomenat a l'oficina de turisme era passejar pels carrerons del barri antic i a això ens vàrem dedicar, deixant-nos enamorar pels petits detalls.

Com que era dissabte de setmana santa a primera hora de la tarda, no hi havia gairebé res obert i va ser una pena perquè el mercat del peix diuen que és digne de ser visitat.

Menorca, entre d'altres coses, és coneguda pels seus monuments megalítics i el més representatiu de tots és la naveta des tudons, que està situada al terme municipal de Ciutadella. Ens hi vam acostar, vam pagar l'entrada, vam rebre les amables explicacions del noi de la guixeta i vam poder gaudir de les vistes d'aquesta naveta d'enterrament del final de l'edat del bronze.

Tot tranquil·lament, però sense perdre pas temps, vam tornar cap a l'hotel, on vam arribar sobre les vuit del vespre. Un cop a l'habitació, vam posar-nos a descansar i a preparar la següent jornada. A més, com que havíem dinat força, ni tan sols vam sortir a sopar.

El matí es va llevar tal i com esperàvem: molt ennuvolat i, tot i l'humitat que hi havia, com a mínim no plovia. Això sí, era probable que en qualsevol moment s'hi posés.

Després del magnífic esmorzar (era molt semblant al del dia anterior, però havien canviat algunes coses per tal que no fos exactament el mateix), vam agafar les motos i vam sortir en direcció al far de Favàritx, endinsant-nos al Parc Natural de s'Albufera des Grau.

En arribar als voltants del far, ens vam trobar amb un paisatge rocós castigat pel mar i per les inclemències del temps, el que junt amb el cel que semblava que anava a caure'ns al damunt comopsava una estampa amb un cert toc èpic.

Com que les gotetes que ens havien anat caient es van convertir en pluja, vam decidir agafar les motos i marxar, deixant enrera l'àrid i dur paisatge rocós i recuperant el camp verd amb murs de pedres i tanques de fusta de llistons torts.

Ens vam dirigir cap a Mercadal, on volíem visitar el Centre Artesanal de Menorca (el dia abans vam passar que ja estava tancat), vam aparcar on vam poder i vam descobrir que els diumenges no obre. El centre estava molt animat perquè hi havia hagut una processó i ens vam acostar a l'aljub del 1733 que van construir els anglesos (tancat), al molí (ara és un restaurant i no es pot visitar) i a sa ferreria d'en Carretero (tancada), una ferreria tradicional que va funcionar fins no fa gaire i que ara és un museu. .

Després de l'exitosa visita a Mercadal, vam acostar-nos a Ferreries, on vam passejar una mica i vam prendre alguna cosa fresqueta, doncs havia sortit el sol.

La següent visita va ser a Fornells. Vam aparcar les motos al passeig marítim i vam passejar per ell mentre ens miràvem els menús dels restaurants i les botigues (van caure unes sandàlies i una funda per la tablet).

Vam pensar que aquells restaurants deurien ser els més turístics i els menys autèntics, així que ens vam endinsar al poble i vam trobar-ne un, Es Cranc, que ens va fer patxoca. A més, en el taulell que hi havia al carrer un certificat del gremi de pescadors indicava que la llagosta que es menjava allà era de la zona i amb quines barques podia haver estat pescada. Vam demanar taula i ens van dir que havíem d'esperar mitja hora, tot i així la vam reservar.

L'estoneta la vam aprofitar per visitar el castell de Sant Antoni o, més ben dit, les seves ruïnes, doncs només queda una part del pati d'armes i un parell d'estances. De tota manera, els panells explicatius són força interessants de llegir i la petita fortalesa del segle XVII va tenir una importància cabdal no tant pel seu rol defensiu, sinó per ser el nucli al voltant del que es va crear el poble de Fornells.

De tornada a Es Cranc i com no podia ser d'una altra manera, ens vam demanar una caldereta de llagosta a més d'alguna cosa per picar al davant i mentre la preparaven. Sí que és cert que vam pagar una pasta, però també és veritat que vam gaudir-ne un munt durant les gairebé dues hores que vam estar menjant. El restaurant, certament, és el més autèntic, però se n'aprofiten en els preus. Això sí, si hi vas un cop, què has de fer?

Per baixar una mica el dinar ens vam acostar al final del carrer de Tramuntana per ascendir fins els peus de la torre de defensa i vigia que van construir els anglesos entre el 1801 i el 1802 i que és una de les nombroses que hi ha a l'illa. Des d'allà, a més vam poder veure la silueta del far de cavalleria, que seria el nostre proper destí turístic.

Si en general les carreteres no són amples ni espaioses, la que porta cap el far de cavalleria és pràcticament un camí rural. De fet, fins no fa gaires anys, els cuidadors del far havien de demanar permís als masovers per passar pels seus camps i aquests els feien seguir un o altre camí en funció dels sembrats. A més, a poca distància ja del far, s'ha de creuar una porta que s'ha de tornar a tancar un cop passada segons indicava un cartell per així evitar que les cabres i altres animals circulin lliurement.

Aquest far és un dels més antics de Menorca, però va necessitar de la construcció dels fars de Favàritx i Punta Nati per aconseguir que els vaixells naveguessin segurs. Al voltant del recinte del far impressionen els penya-segats que cauen a plom sobre el mar i que fan que t'hagis d'ajupir i fins i tot estirar a terra per mirar el mar amb seguretat.

Vam marxar del far en direcció a Mercadal i vam passar per camins diferents dels de l'anada, però tots ells encisadors,l entre camps de cultiu i granges.

Vam fer la pujada a El Toro, la muntanya més alta de l'illa, darrera uns cotxes amb jubilats que semblava que els pugessin a pedals. Un cop a dalt, la vista és impressionant, però en direcció al sud les antenes de telefonia l'espatllen. Vam poder distingir perfectament Fornells i el far de cavalleria, on havíem estat no feia gaire estona i vam entrar al Santuari de la Verge del Toro.

Per tornar en direcció est vam agafar el Camí d'en Kane, originàriament un camí de cavalls que va manar construir en Richard Kane per poder-se desplaçar amb els seus homes de Maó a Ciutadella sense haver de creuar pobles. Actualment, és un recorregut paisatgístic afitat per parets seques (el nom menorquí dels murs de pedra que envolten els camps).

Vam passar pel port de Maó quan el sol ja es començava a pondre i, per tant, no vam tenir temps d'acostar-nos al poblat talaiòtic de Trepucó, que estava a la vora de l'hotel. De tota manera, el dia va estar força ben aprofitat, tant que tampoc no vam sopar.

Vam esmorzar de conya un altre cop i a l'hora de carregar les motos vam anar al supermercat que hi havia a la vora de l'hotel per proveir-nos de menjar per passar el dia al vaixell.

Vam marxar directament cap al port i ens vam posar a la cua per l'embarcament i, quan va ser l'hora vam pujar a bord i vam deixar les motos allà on ens van dir (un pis més amunt que no pas a l'anada).

A l'hora que tocava, ens vam començar a allunyar de Maó i des de la borda vam poder veure el mateix paisatge que tres dies abans quan hi vam arribar, però aquest cop vam ser capaços de reconèixer el Bar Can Vermut, el nostre hotel i el restaurant en el que vam sopar a la Cala Fonts d'Es Castell.

El primer que havíem fet, però, en pujar al vaixell va ser agafar posicions en uns butacons en els que ens havíem fixat a l'anada. Allà teníem taula, espai per estirar-nos i fins i tot endoll pels aparells electrònics amb els que anàvem a entretenir-nos.

Entre menjar alguna cosa, llegir El Jueves, passejar, picar i beure, anar al lavabo, mirar el mar... no es va acabar fent pas tan llarga la travessia. Res a veure amb la tornada del Marroc de l'any abans! Això sí, quan l'skyline de Barcelona es va dibuixar davant nostre ja teníem força ganes de veure'l.

Tal i com ens van permetre entrar a la bodega, ho vam fer i ens vam preparar per sortir amb les motos. Contràriament al previst després de consultar les prediccions meteorològiques, no ens vam haver de posar els impermeables, tot i que en sortir del garatge, ja a Sitges, va començar a ploure com a cloenda d'aquest viatge imprevist.