Com que el dia 1 de novembre era festa, teníem tot el dia per arribar a Tarazona i pensàvem fer una bona ruta començant des de Sitges, on vam esperar el David i el Jaume.

Com que el Jaume anava pràcticament sense gasolina, el primer de tot va ser anar a Sant Pere de Ribes a posar-ne, però hi havia molta cua i a més tenien no sé quin problema, així que vam marxar cap a Vilanova i La Geltrú, on vam escollir una Galp, que és la que més li feia el pes al Jaume.

Des de Vilanova vam agafar la BV-2115, coneguda com la carretera del Pantà de Foix, passant per Castellet abans d'enllaçar amb la TP-2124 a l'entrada de L'Arboç.

A continuació, vam passar per Banyeres del Penedès, Sant Jaume dels Domenys, El Pla de Manlleu, Les Pobles, el Monestir de Santes Creus, El Pont d'Armentera, Esblada, Santa Perpètua de Gaià, que amb la silueta del castell ens va fer evocar la seva llegenda, Pontils i Santa Coloma de Queralt.

Passat Santa Coloma de Queralt, em vaig despistar mirant pel retrovisor i quan vaig tornar la vista al front em vaig trobar la següent corba al damunt, frenant en excés i fent patinar la moto sobre la roda del davant, el que va comportar que anés a parar a la cuneta, sense patir conseqüències físiques més enllà de contusions.

El David va anar a buscar unes cocacoles i jo vaig trucar al RACC i mentre esperàvem vam aprofitar per menjar una mica de l'embotit i el pa que dúiem per no haver d'entaular-nos a migdia i aprofitar més la ruta.

La moto la vam posar dreta entre nosaltres, però pujar-la a la grua ja va ser més complicat perquè havia quedat una marxa posada i sense cable d'embrague no vam ser capaços de posar-la en punt mort i a més els cargols de les torretes estaven partits i no es podia fer força amb el manillar.

Un cop carregada la moto a la grua, jo vaig marxar amb ella fins a Igualada, on un taxi em duria a casa, mentre el grupet (ara de tres) marxava cap a Tarazona, però per una ruta més "normal" per culpa del temps perdut per l'accident. En arribar a la ciutat enclavada al creuament d'Aragó, Navarra, La Rioja i Castella i Lleó, van anar directes al pavelló a instal·lar les tendes.

I com no, després d'un dia tan llarg havien d'arribar unes tapes i unes cervesetes en un entorn còmode, doncs tant el descans com el menjar calent van ser merescuts i recomfortants. A més, a la tele feien un Barça-Espanyol, que sempre és bo de veure.

La festa era aquest any en una carpa instal·lada en un descampat no gaire lluny del pavelló on s'acampava, però el cansament i els nervis de tot el dia van aparèixer i, sumats a la moltíssima pols que s'aixecava, van aconsellar no retirar-se gaire tard a dormir.

Pel matí, a la mateixa carpa hi havia l'esmorzar, que consistia en una pasta i un suc, com acostuma a passar a les concentres, tot i que aquesta és de les que et torna a donar de menjar abans del dinar, que sempre és d'agrair.

Aquest cop, no sé si per què jo no hi anava o per quins set sous, sí que van participar a la visita guiada al centre històric de Tarazona, que va acabar a l'interior de l'antiga plaça de toros, que actualment és un edifici de vivendes particulars. Per cert, el David va aprofitar per socialitzar-se bastant, com acostuma a fer.

Van apuntar-se al vino español ofert per l'organització i després van saltar-se la visita a la catedral amb l'excusa de ja haver-la vist l'any anterior.

L'estona prèvia al dinar va servir per acostar-se a la carpa, visitar les paradetes, saludar coneguts i gaudir de l'ambient de concentració de motos.

El dinar, com la resta de les ocasions, de catering i contundent: estofat de mongetes i galtes amb patates, acompanyat de vi i gasosa, comptant amb la presència de vells coneguts d'altres trobades.

La intenció era no fer gaire sobretaula i marxar cap al pavelló per fer una mica de migdiada, però va aparèixer una drag queen amb un espectacle prou entretingut com per fer-los canviar d'idea.

Després va venir l'esperada migdiada i una volta pel centre, on els bars s'acostumen a animar bastant, sobretot un que organitza concerts a la vora del riu Queiles per atraure públic i clientela (i puc donar fe que funciona).

Més tard, el sopar també de catering a la carpa i es veu que estava tan bo que el Jaume no va deixar res al plat, tot i que abans va jugar una mica amb la nata del postre.

La nit del dissabte tampoc no va ser gaire llarga i es van retirar d'hora a dormir. Pel matí, el cel estava ennuvolat i tocava esmorzar i recollir.

Es van saltar la ruta pel Moncayo i van anar directament a l'almuerzo, però era massa d'hora i l'organització no el pensava repartir abans que arribés la ruta, així que van decidir fer una abraçada i carregar les motos.

La tornada va anar perfectament, per l'N-122 fins l'N-232 i després N-II i A-2 fins que es van separar a Igualada, havent parat abans un parell de cops per fumar.