Per Nadal havíem regalat a la Montse i al Cosme un val per anar amb nosaltres al Dospalillos, però com que la Montse va treballar alguns caps de setmana a La Molina i el Cosme havia empalmat la temporada d'hivern de La Molina amb la d'estiu del cremallera de Montserrat, se'ns va fer una mica difícil quedar per anar-hi. De tota manera, vam trobar el dia i ells dos van baixar a Sitges el dia abans perquè els va coincidir bé i així hi anàvem junts.

Com és lògic, vam decidir anar-hi en tren, doncs pensàvem gaudir del menjar i del beure! A més, finalment vam poder anar-hi a dinar, el que feia la tornada molt més fàcil.

Mentre anàvem de la Plaça Catalunya al carrer Elisabets, vam fer un aturada per refrescar-nos a la mítica Font de Canaletes, mentre el Cosme seguia exhibint el val.

Com que no vam poder quedar amb temps, tampoc no vam poder reservar, és a dir que havíem de dinar a la barra i per poder-ho fer havia d'haver lloc quan hi anéssim, així que vam arribar abans que obrissin per assegurar el tret, tot i que com que anàvem fent temps, al final vam ser el tercer grup en entrar-hi.

Vam començar demanant-nos una Inèdit de Damm i així preníem alguna cosa fresca mentre ens començaven a servir, però també vam decidir continuar l'àpat amb aigua vi blanc, sent el Dido el nostre elegit.

Com sempre, tu demanes els plats i ells te'ls ordenen segons entenen que els has de menjar i aquest cop vam començar amb un plat nou: sorell curat amb sal i macerat en vinagre d'arròs amb kombu.

De fet, va ser una sorpresa no començar amb l'aperitiu habitual, que és el platet de pells cruixents de pollastre amb una mica de curri per damunt.

Al cap d'un moment, van aparèixer les gambetes crues i calentes amb oli de te, però van aparèixer massa ràpid i les dues últimes ja estaven un pèl massa fredes, tot i que boníssimes.

També van arribar llavors els xiitakes en tempura amb yuzu i la tempura de seitons frescos amb humeboshi (pruna verda salada japonesa), el que ens va obligar a dir que si-us-plau ens servissin amb mesura (es veu que com que vam ser els primers, les ordres van entrar totes a la cuina i ningú no va ser capaç de gestionar-ho correctament).

Un altre dels plats que encara no havíem provat era el rotllet de pa d'àngel d'arròs amb pell de pollastre cruixent, suc de pollastre rostit i sèsam.

El chawanmushi (una espècie de natilla d'ou amb salsa de soja, dashi, mirin i llavors de gingko) el fan de nècora, cranc, bou de mar, garotes o fresses de truita de riu, segons disponibilitat i a nosaltres ens va tocar gaudir-lo de cranc.

La combinació d'anguila del delta brasejada a la graella, amb arròs blanc japonès i shiso verd conforma el temaki d'anguila, que és el meu plat preferit.

Un altre dels clàssics és l'ostra del delta a la graella amb sake, servida tèbia.

El doteyaki d'ostra és una mena d'estofat d'ostra escaldada amb verdures, amb una salsa boníssima que ho lliga tot i servit a la closca de l'ostra.

Una altra de les delicatessen que per sí soles paguen la pena per anar a fer un àpat a aquest extraordinari restaurant és la tempura d'anèmones de mar.

El mateix es pot dir del dumpling (espècie de ravioli de fècula de patata) farcit de llagostí fresc i cansalada de porc ibèric, doncs es un dels top five (si es que es pot escollir només cinc plats).

Les gyoza de carn i verdures són les típiques crestes al vapor, acabades a la planxa per tal que quedin una mica cruixents i no tenen res d'especial, tret que la massa és molt bona i estan elaborades de forma perfecta.

En canvi, el que no té res de típic és el xiao long bao, el ravioli líquid farcit de carn al vapor i brou, que explota a la boca, omplint-te-la de gust.

Ja estàvem arribant al final i ho fèiem amb un altre dels plats forts (potser és el que més li agrada a la Núria), la papada de porc ibèric cuinada dotze hores a 65º C i caramel·litzada a la graella que es desfà quan la pressiones amb la llengua contra el paladar.

I com ens acostuma a passar, vam acabar demanant un plat extra, la japo burger, una mini-hamburguesa de carn de vaca bastant crueta amb cogombre, gingebre i shiso en un pa casolà al vapor.

Tot i estar bastant plens, la Montse, que és més de dolços que no pas la Núria i jo, va voler demanar postres i mentre ens els servien vam poder admirar una mica la decoració kitsch de la barra.

Les postres triades van ser el dorayaki de yuzu i el ningyo yaki de xocolata, una mena de pa de pessic amb regust a aquest cítric japonès i uns bunyols de xocolata amb llet a l'estil del coulant.

Va arribar l'hora de demanar el compte i mentre l'esperàvem la Núria i la Montse van sortir a fumar. El Cosme, alhora, preparava el vale que els eximia a ell i a la Montse de pagar la seva part i la cambrera que ens havia servit se l'anava mirant, fins que va demanar a un superior si allò valia o era una enganyifa.

Mentre explicàvem què era el val i ens demanaven permís per quedar-se'l, doncs els va fer molta gràcia, anar al lavabo es va convertir en l'excusa perfecta per guaitar una mica el magnífic saló interior.

En sortir del local, apart de comentar el tema del val i que finalment se l'havien quedat, vam intentar fer un rànquing de plats, però va resultar impossible, doncs tot i que potser cadascun de nosaltres en té algun de preferit, hi ha un grup nombrós que hi va just al darrera i fer un rànquing on hi ha la majoria dels plats no té pas cap sentit.

A la Placeta del Pi vam entrar en un bar per prendre el cafè i després de voltar una mica més pel centre de Barcelona vam entrar en un bar a la Plaça del Rei per fer una copa tranquila.