Segons el planning inicial del viatge, aquell dia anàvem a aprofitar per gaudir de la costa atlàntica i anàvem a dormir a Casablanca, aprofitant la tarda per visitar alguna cosa, però des de feia dies les previsions meteorolòquiques pel final del viatge a l'Àfrica i la pujada per la Península Ibèrica eren nefastes i, a més, hi havia un ferri que sortia de Tànger l'endemà i que ens duria directament a Barcelona, així que tot i perdre'ns Casablanca (poca cosa, segons la guia), Rabat (principalment, la seva mesquita) i Asilah, vam decidir fer aquest dia tots els quilòmetres possibles i l'endemà arribar a Tànger per agafar el ferri. Per tant, a l'hora que s'iniciava el servei d'esmorzars de l'hotel, ja teníem els trastos recollits i un cop enllestit l'àpat i fet el check-out, vam carregar les motos en un tres i no res.

Ens havien recomenat anar cap al nord per la N-301, que circula paral·lela a la costa i la veritat és que va ser tot un encert, doncs tot i que, com a tot el Marroc hi ha gent i edificacions per tot arreu, hi ha quilòmetres i quilòmetres de platja pràcticament verge pertanyents a la comarca Ain al-Hadjas, mentre els pobles segueixen sent molt semblants a tota la resta.

El ritme que dúiem era el mateix de la resta del viatge, és a dir una mitjana d'uns quaranta quilòmetres a l'hora, però teníem l'esperança que a partir d'El-Hawziya, on entràvem en autopistes/autovies el ritme podés ser més alt, com així va acabar sent. Això sí, l'estil és el mateix que a les carreteres convencionals: xais, vaques i cavalls pasturant, ciclomotors, bicicletes, carros i ases circulant en el mateix sentit, en el contrari o travessant la calçada, gent a qualsevol banda... Fins i tot, a l'àrea de servei a la que vam aturar-nos per repostar i dinar una hamburguesa a la terrassa davant de les motos, un tio va intentar cobrar-nos per haver-nos-les vigilat.

A l'alçada de Rabat, l'autopista es va acabar i el trànsit es va tornar molt més intens, entre altres coses perquè vam trobar algunes obres públiques. El que vam notar, fins i tot a l'autopista, on estaven col·locats vigilant a cada pont, és molta presència policial al voltant de la capital marroquina. De fet, va ser una constant de tot el viatge la presència policial, doncs cada dia vam trobar un mínim de tres o quatre controls policials (havies de reduir velocitat o fins i tot aturar-te i ells et miraven) i uns altres tres o quatre controls de velocitat mòbils (val a dir que en dos d'ells ens van enxampar a més velocitat de la que tocava i ens van acabar perdonant la multa amb la condició de no reincidir i anar amb compte).

Com que aquesta zona no és gens turística, teníem una certa por de no poder trobar lloc per dormir, per això no vam esperar a arribar a Asilah per buscar-ne i ho vam fer a Larache. Els dos primers hotels van ser per sortir fugint d'allà i això vam fer. Una mica més endavant, la Núria i el Jaume van tornar a visitar hotels mentre jo em quedava vigilant les motos i el propietari del bar-restaurant del davant em comentava que el que estava millor era el Gran Hotel España, tal i com van corroborar la Núria i el Jaume quan van tornar.

L'hotel era antic i vingut a menys, però estava prou net i tenia wifi. El que tampoc no tenia era aparcament per deixar les motos, que les vam haver de portar no gaire lluny a un parking ruïnós que havíem vist en arribar.

Vam sopar un entrepà força bo al bar davant del que havíem deixat les motos i, en acabar, vam fer una passejada al voltant de la Place de la Libération, antiga Plaza de España, centre neuràlgic d'Al-'Araish i nexe d'unió entre la medina i l'eixample.