Ens vam llevar d'hora, ens vam arreglar i vam baixar a carregar les motos, amb l'esperança de trobar una carretera en la que fer via fos més senzill que no pas a l'últim tram del dia anterior.

La veritat és que la carretera va canviar radicalment i es podia circular amb normalitat, de tal forma que encara no dúiem una hora de viatge i vam decidir aturar-nos a esmorzar en un bar en el que entre la Núria i jo ens vam fotre un formatge de cabra sencer acompanyat de pa i oli.

El traçat és més o menys paral·lel al riu Dadès i com a conseqüència hi ha un munt de poblets i palmerals, però a poca distància del fluxe fluvial el paisatge torna a ser completament àrid. Hi destaquen les fortificacions anomenades kasbahs, que semblen el nucli al voltant de les quals s'han acabat formant els pobles d'aquesta zona, n'hi ha moltíssimes: ben conservades, en ruïnes, restaurades, de nova construcció... Va ser una pena no poder-nos aturar allà i dedicar-nos un parell de dies a visitar kasbahs.

Ouarzazate, coneguda com "La Porta del Desert", està situada entre els rius Drâa, Ziz i Dadès i és la capital d'aquesta regió, el Hollywood del Marroc. De fet, vam aturar-nos davant mateix del museu del cinema per admirar la Kasbah Taourirt, la més impressionant de les kasbahs i plató d'escenes de les pel·lícules "El cielo protector" i "Gladiator".

A partir d'aquest punt, el terreny canvia una mica i es torna més rocallós, els pobles són més petits i vermellosos i segueixen estant fets al voltant d'una kasbah.

Vam travessar l'Atlas per un port preciós, però no ens vam aturar en cap dels miradors perquè estava ple d'autocars i cotxes. Va ser més endavant que vam decidir aturar-nos per descansar una mica enmig del no res, però tot i així van acabar apareixent venedors de fòssils, roques cristal·litzades i collarets.

Vam arribar a Marràqueix i ens vam anar endinsant per tal d'apropar-nos a la Plaça Djemà-el-Fna, doncs el riad que teníem reservat era a tocar de la plaça, però vam acabar entrant a la medina per la banda que no tocava i fent una bona volta. Finalment, vam trobar-la i com que el Google Maps ens deia que havíem d'entrar al carrer del riad des d'allà, vam creuar-la amb les motos i vam acceptar l'ajuda d'un noi que, sense jo voler-ho, se'm va pujar al darrera. El que passa és que o no sabia on era el riad o ens volia enredar i dur-nos a un altre o ves tu a saber què, el cas és que vam acabar dient-li que baixés i discutint-nos amb ell, que encara pretenia uns diners per una feina que no havia fet.

De tornada a la famosa plaça, vam trucar per telèfon al riad i amb l'ajuda d'una noia que ens va fer de traductora i de guia, vam encertar el carrer pel que s'hi arribava, malgrat que llavors el complicat va ser passar-hi, doncs no feia ni tres metres d'ample i hi havia paradetes a banda i banda... Tot i així, mentre intentàvem passar, ens va adelantar a tota velocitat un scooter!

El riad era més un hotel que no pas un riad com el de Fès i estava força bé, encara que l'habitació triple quedava molt justeta de tamany. Allà ens van indicar un parking proper per aparcar les motos i llavors vam descobrir el camí senzill per arribar al riad, però el cas és que ja hi érem i anàvem a fer un tomb per la ciutat.

Encara amb l'esglai, l'emprenyament i el cansament al cos, vam sortir al carrer per dirigir-nos a la Plaça Djemà-el-Fna, on aquest cop sí que vam gaudir de tot el moviment que hi ha.

Vam sortir de la plaça per creuar l'avinguda Mohamed V i arribar a peus de la Mesquita Kutubia, on destaca el seu minaret de 69 metres d'altura (és l'edifici més alt de la ciutat, doncs està prohibit construir-ne per damunt d'aquesta alçada), que és calcat a La Giralda de Sevilla. La volteta la vam acompanyar amb la ingesta d'uns cacauets que va comprar la Núria en una de les paradetes ambulants.

Llavors vam decidir endinsar-nos en el soc (el més gran de tot Marroc), tot i que jo tenia les meves reticències per com de pesada va ser la gent quan el vam visitar el 2006, però sortosament ens vam adonar que havia canviat totalment i que ara podies passejar amb tota la tranquilitat del món sense que pràcticament ningú no et dirigís la paraula.

Vam tornar a la plaça que ja estava en plena ebullició, amb totes les paradetes de menjar donant de sopar. Després de rebre milers d'invitacions per seure a sopar (a l'estil del que era el soc abans), vam acabar seient en una taula que crèiem que pertanyia a una paradeta, però que en realitat pertanyia a una altra. De tota manera, vam sopar prou bé.

Abans d'anar a dormir després d'un dia molt llarg, en el que vam viure moltes sensacions, vam voler relaxar-nos en una de les paradetes de la plaça que només servia plats de sopa (es prenia la sopa utilitzant una cullera de fusta) i tes a la menta.