Jo havia demanat el pneumàtic del darrera de la VN 2000 el dijous de la setmana anterior, però va arribar el divendres i encara no el tenien al taller. Com que ens van confirmar que arribaria aquell matí, ens vam acostar a Vilanova i fins i tot vam esmorzar en un bar proper per fer temps, però el pneumàtic no arribava, així que cap allà les onze del matí vam decidir anar tirant i que passés el que hagués de passar amb el pneumàtic. Amb el retard acumulat, vam decidir anar a buscar la C-15 fins Igualada i després l'A-2 fins Vilagrassa.

A l'alçada d'Alfarràs ja dúiem una hora i mitja de viatge i, per tant, vam decidir aturar-nos i entrar en un bar a prendre alguna cosa, doncs tot i que feia sol, l'aire era fresquet.

Creuant Tamarit de la Llitera ens va sorprendre bastant veure aquest quatre llaunes i una mica més endavant, ja superat Binéfar, ens vam acollonir una mica en veure les muntanyes nevades.

La següent aturada va ser a Ayerbe, on vam repostar i beure alguna cosa i vam decidir si anàvem per on sempre (tal i com vam acabar fent finalment) o si anàvem per una ruta alternativa per evitar possibles entrebancs a causa de les nevades i pluges de dies anteriors.

Des d'Ayerbe fins a Puente la Reina és el tram més divertit de tot el viatge i per això no ens el volíem perdre, resultant tot un encert, doncs la carretera estava perfecta (malgrat que les muntanyes estessin nevades), igual com després vam trobar l'N-121 de Pamplona a Irún.

No ens va donar temps d'arribar a dinar uns pintxos a Donosti (vam picar alguna cosa a l'Hostal Casa Jacinto de Burlada) per haver sortit tard per culpa del meu pneumàtic (a Pamplona ja se li veia la malla), però sí que vàrem tenir temps d'acostar-nos al Balneario La Perla a la Playa de La Concha i gaudir de l'espectacular spa.

En arribar a l'alberg, només vam tenir temps de descarregar, saludar, deixar els trastos a l'habitació i preparar-nos per sopar els calamars en tinta que havia preparat la Txaro.

Després va arribar el grup de música i la disbauxa, així com un detall que van tenir amb mi el Pedro i la Txaro.  A més, vam xerrar, beure i riure bastant, tant com per anar-me'n a dormir a tres quarts de set del matí.

Encara estava al primer son quan em van despertar uns crits amb el meu nom i és que m'avisaven que el concessionari Kawasaki de Donosti tenia en stock un pneumàtic com el que jo necessitava, així que em vaig dutxar i vestir i cap allà hi vaig anar dirigit pel Carlos i acompanyat per la Núria. Allà ens vam trobar amb el Luís Mari i el Julio que hi havien anat un per uns problemes al pilot del darrera i l'altre per ensenyar-li el camí. Val a dir que vam aprofitar per prendre alguna coseta.

Vam posar gasolina i vam sortir cap a Doneztebe, que era on anàvem a dinar, però enlloc d'anar-hi directament, vam fer una mica de ruta per carreteres de segon ordre.

A l'hora de creuar un d'aquests petits i encantadors poblets, ens vam trobar la carretera tallada per l'actuació d'una txaranga, però només vam haver d'esperar al final de la cançó que estaven tocant.

Vam enfilar direcció Leitza i el paisatge primer es va tornar més humit, doncs per tot arreu brollava aigua, i després, poc a poc, es va anar omplint del color blanc de la neu.

Dalt de tot, vam trobar-nos amb el grup que havia sortit de ruta des de l'alberg i amb ells vam passar per Ezcurra i Elgorriaga abans d'arribar a Doneztebe.

El menú va ser contundent: amanida, alubias, paella, morcilla amb berzas, ajoarriero, calamars en tinta (ni s'acostaven als de la Txaro), piquillo farcit de bolets i amb salsa de bolets (espectacular!), txuleta, canutos farcits de crema, cuajada i diferents pastissos, en fi, una animalada! Com que ja fa temps que coneixem aquesta gent, només vam tastar una miqueta de cada plat per tal de no acabar a rebentar i després de la sobretaula vam marxar cap a l'alberg per fer una miqueta de migdiada.

L'autocar ens va recollir a dos quarts de deu i ens va dur, després d'alguna que altra volta a un parell de rotondes, a la sagardotegia Zelaia, on vam gaudir del sopar i de la sidra.

Després del sopar, vam anar a fer el cafè al bar-restaurant del davant i quan va venir l'autocar a recollir-nos, ens va dur directament (bé, donant alguna volta de més en alguna rotonda) a l'alberg, sense passar per Astigarraga. Un cop allà, un cubata i a dormir, que estàvem prou cansats i tot i així, quan ens vam llevar, ja hi havia molta gent que havia recollit i havia marxat cap a casa.

Nosaltres dos vam fer cap a Irún, a l'hotel ETH, on havíem quedat amb l'Alfonso, que entre les peles i que havia hagut de treballar el dissabte, no s'havia pogut inscriure ni passar. Vam esmorzar una miqueta i ens vam acomiadar.

A peu de l'hotel on vam esmorzar hi ha l'N-121, que és la carretera que vam agafar per anar en direcció Pamplona, passant pel túnel de Belate, a la sortida del qual el paisatge estava bastant nevat.

Passat Pamplona, vam agafar l'N-240, evitant l'avorrida Autovía del Pirineo, fins que vam aturar-nos a repostar i fer un mos al trencall cap a Sos del Rey Católico.

En arribar al poble de Yesa, però, la carretera ens la vam trobar tallada, així que vam haver de recular algun quilòmetre i ficar-nos a l'autovia algun quilòmetre més, per sortir-nos-en a la primera oportunitat.

La resta de la ruta, l'habitual: Ayerbe, Osca, Binéfar (sense agafar l'autovia), Tamarit de la Llitera, Balaguer, Vilagrassa, Igualada (aquest tram per l'A-2), Vilafranca del Penedès i Sitges.