Un any més, vam inscriure'ns per gaudir del Rally Samhaín i un any més la Núria i jo vam agafar una habitació prop de Polinyà per poder ser-hi prou d'hora sense haver de matinar gaire. Aquest any, però, la Núria no va poder participar-hi amb la seva moto (ho va fer amb la 2000) i vam decidir anar en grups més petits per intentar alleugerir una mica sobre tot a les aturades.

Quan hi vam arribar, ens estava esperant el Jaume, que tot i no participar-hi, va voler venir a acomiadar-nos (no va fer una mica de ruta amb nosaltres per no engrescar-se massa, com li ha passat algun altre any) i acabaven d'arribar el David i la Laia. Poc després, van arribar el Ferran, l'Eva i la Pepi, els Despertaferro i el Leo i l'Ana, ens vam saludar amb tots, ens vam inscriure, vam esmorzar i vam sortir.

Ja vam sortir malament (en direcció contrària), poc després jo vaig indicar el camí lent per anar de Granollers a Sant Celoni perquè no em conec el camí ràpid i a més ens vam saltar el trencall que indicava cap a Santa Fe del Montseny, així que pintava que aquest any també faríem una jornada llarga de moto.

El Montseny estava esplèndid, amb tots els colors de la tardor, la veritat que va ser un plaer de Sant Celoni fins el restaurant de Santa Fe del Montseny, que era on hi havia el primer dels controls.

Un cop passat aquest control, vam tornar a equivocar-nos (després vam saber que no vam se par els únics que es van equivocar en aquest punt), de tal forma que enlloc de fer la ruta programada, vam acabar fent aquesta altra ruta. Això sí, en arribar al segon control vam saber que primer hi anava un grup de tres motos (el Ferran, l'Eva i la Pepi) que no havia passat pel primer control, darrera seu una moto sola que estava allà en aquell moment i nosaltres.

Havíem decidit menjar-nos l'entrepà, però l'oloreta de carn a la brasa que sortia del Restaurant Parera va fer que finalment ens entaulèssim per menjar-nos un plat (intentant no perdre massa temps). A més, aquí vam saludar-nos amb el Kaisser dels Motrix.

Com que anàvem prou bé, vam decidir visitar el cementiri modernista d'Olius, doncs al David li agraden els cementiris i després de veure el reportatge de la ruta del mes de juny ja em va dir que tenia ganes de veure'l.

El tercer punt de control estava establert a la sortida de Vilanova de Meià, quan ja pensaves que t'havies equivocat o que te l'havies passat i a partir d'aquell punt la ruta es feia per una espècie de pista asfaltada amb molts sotracs, però amb unes vistes espectaculars.

Vam arribar a un trencall en el que no s'indicava cap on havíem de tirar: per una banda anàvem a rodejar l'embassament pel nord, que era per on crèiem que havíem de fer-ho, per l'altra banda la carretera anava avall, que ja ens semblava bé, però el rodeig el fèiem pel sud... Vam tirar cap amunt (tres motos més que se'ns havien unit a l'últim punt de control també van participar en la deliberació) i la vam cagar, tot i que així vam conèixer el poble de Llimiana, que es mereix una visita en un altre moment.

Tot i la volteta, vam acabar arribant a l'hotel al cap de molt poquet, encara amb llum de dia, així que vam tenir temps de sobra per beure cervesa verda, mojitos i xerrar i riure i fer migdiada i dutxa.

El sopar, com els altres anys, res de l'altre món, tot i que alguna cosa sí que et sorprèn gratament i per acabar l'entrega de medalles a els que vam completar els controls de pas i el ja tradicional bingo dels Druïdes.

Vam tornar al "saló d'actes" i vam fer una multitudinària foto de grup.

A continuació, va arribar l'hora de celebrar les finals dels campionats de polsos, participar en estranys concursos (mitjons foradats, ensenyar roba interior...) i sortejos, beure i ballar, primer a ritme de música enregistrada i més tard (a mi no em semblava pas tan tard) i amb la gent més apalancada a ritme de la tradicional jam session, que aquest cop va comptar amb algun músic accidental que va omplir de ritme la sala, que es va acabar tancant abans del que ens hagués agradat.

Com és normal, ens vam llevar amb el temps just per esmorzar (el bufet és abundant i de bona qualitat), dutxar-nos, vestir-nos i recollir abans que no ens fessin fora.

No ens va quedar res més per fer que la tornada a casa, en aquest cas en un grup bastant més nombròs (amb la Pepi i tots els Despertaferro) i pel camí ràpid per tal d'arribar abans al sofà de casa.