Aprofitant que m'havia agafat tota la setmana de vacances i que no tenia pressa per anar a casa, vaig sortir de Berga amb la intenció de donar una volteta en moto, sense tenir gens clar cap on anar i patint una mica pel temps, que era força amenaçador.

Al cap de ben poquet, va aparèixer el sol i una petita font amb la imatge d'un sant vigilant-la a peu de la BV-4241 va ser excusa suficient per aturar-me i fer alguna foto.

Tot i ser primers de juny, la temperatura no havia pujat el suficient com per haver desfet completament la poca neu que havia caigut durant l'hivern i la primavera.

Si el paisatge a la carretera (o camí) que va de la carretera BV-4241 (la de Sant Llorenç de Morunys) a L'Espunyola passant per Capolat ja és espectacular per sí mateix, amb l'afegit dels núvols que s'obrien i es tancaven intentant menjar-se les muntanyes, les vistes eren totalment encisadores.

A peu de la carretera C-26 i ja dins la província de Lleida i la comarca del Solsonès, vaig trobar l'església parroquial de Santa Margarida de Navès, edificada amb la rectoria damunt un cementiri cristià pre-romànic i sobre unes sitges que hom ha suposat ibèriques.

A pocs quilòmetres vaig trobar el trencall cap a Olius, on hi ha un cementiri modernista espectacular, doncs a més de l'espectacularitat pròpia d'aquest estil arquitectònic s'hi afegeix la simbiosi amb la natura que s'ha aconseguit excavant les tombes a les roques que sobresurten entre mig de les alzines.

Davant mateix del cementiri que va dissenyar el deixeble de Gaudí Bernardí Martorell, hi ha l'església de Sant Esteve d'Olius, que té una cripta meravellosa, però estava tancada i no vaig poder-hi entrar.

Enfilant cap a Sant Llorenç de Morunys, em vaig trobar amb la presa del pantà de la Llosa del Cavall, que estava ple a vessar després d'una primavera força plujosa.

Superat el nucli urbà de Sant Llorenç de Morunys, el terme municipal del qual és el més petit del Solsonès, comencen les rampes del Coll de Jou i girant la vista vaig poder admirar la vall i el pantà de la Llosa del Cavall.

En coronar el Coll de Jou, vaig deixar la LV-4241, que em duria a Solsona, per agafar la L-401 en direcció a Cambrils.

Uns deu qulòmetres més enllà vaig aturar-me per comprovar si és cert el que es diu: "qui prova l'aigua de la Font del Vermell ja no en vol cap altra" i si bé és cert que està molt bona i molt fresca, també és cert que he seguit bevent aigua d'altres fonts.

Vaig corbejar fins Coll de Nargó, on vaig agafar la C-14, carretera avorridota que vaig intentar evitar ficant-me en un munt de trencalls que em conduien de tornada a la C-14 o m'obligaven a recular, tot i que des d'un dells vaig poder gaudir d'unes bones vistes del pantà d'Oliana.

Vaig agafar el trencall indicatiu del Castell d'Oliana, però després d'aparcar la moto al petit aparcament, el que em vaig trobar va ser El Jardí del Castell, un jardí peculiar per l'Arcada del Drac, l'Arcada de la Rosa i Les Dreugels, escultures metàl·liques d'Alejandro Nilo.

Al final de l'ascensió a través d'El Jardí del Castell hi ha l'Església del Castell d'Oliana del segle XI, que com gairebé tot el que vaig visitar, estava tancada.

A la part més alta del turó hi ha les restes del castell, que estava a tocar de l'antiga vila d'Oliana i que dominava l'inici del congost.

Una mica més endavant vaig aturar-me al Museu de la Moto de Bassella, on vaig aprofitar per dinar alguna cosa i repostar (hi ha un Pans & Company i una gasolinera). La visita al museu va ser molt ràpida, però vaig fer unes quantes fotos que es poden veure CLICKANT AQUÍ.

A la presa del Pantà de Rialb no vaig poder-hi arribar perquè una tanca impedeix el pas a tot aquell qui no estigui autoritzat, així que vaig haver-me de conformar amb les vistes entre els arbres.

Però vet aquí que vaig trobar un cartell indicant:

I cap allà que vaig encarar la roda davantera de la moto.

L'asfalt estava molt bé i les corbes ressegueixen el perímetre de l'embassament, permetent que t'hi apropis bastant a l'aigua en un munt de llocs.

No hi ha res, excepte una granja i un parell de cases rurals que fan molt bona pinta i que fins i tot tenen el seu propi embarcador a la riba del pantà.

Pràcticament al final d'aquesta petita i alternativa ruta em vaig trobar amb la sorpresa més gran de totes en una petita esplanada compartida per un dolmen i la capella romànica de Santa Eulàlia de Pompanyons, que va ser traslladada aquí arran de la construcció de l'embassament de Rialb.

Després de donar alguna volteta, vaig acabar arribant-me a Montclar d'Urgell, on tampoc no vaig poder visitar el Castell de Montclar, declarat Monument Històric Artístic l'any 1879.

Vaig entrar a Castellnou d'Ossó mentre una munió de gats em contemplaven tot prenent el sol o despertant-se de la migdiada amb el só dels tubs d'escapament de la moto. El premi, però, no va ser l'esperat, doncs del castell que es va construir aprofitant una edificació romana només es conserven una torre i uns trocets de muralla.

El Castell de Les Pallargues, antigament documentat com Espalargues, és un típic castell-palau que ha anat evolucionant tant en la seva estructura com en el seu entorn i que destaca pel magnífic arc gòtic de tretze metres d'alçada que domina la façana principal.

A tocar de Guissona, s'hi troba l'ermita de Sant Vicenç de Concabella, protagonista d'algunes llegendes i, com a mínim, d'un fet esfereidor com és el seu ús com a espai de reclusió i pernoctació de presos del camp de treball número 4 del 20 de maig al 23 de setembre del 1938.

Passat Tàrrega i just en deixar la C-14 (una carretera massa important per aquesta ruta) per agafar la L-241, hi ha el poble de Ciutadilla, que ens regala la imatge del seu perfil dalt del Barranc de Boixerons, però començava a fer-se tard i ja no em volia desviar gaire de la carretera (tot i que no ho vaig aconseguir).

Les ruïnes del monestir femení cistercenc de Santa Maria de Vallsanta impressionen per la seva grandària i la seva alçada, pròpies d'una construcció gòtica.

Seguint per la Vall del Riu Corb, vaig arribar a Guimerà, on ja hi havia hagut un poblat ibèric. El castell feia de frontera i l'emblemàtica torre de guaita segueix oferint una panoràmica esplèndida que es pot gaudir gràcies a les obres d'excavació, restauració i acondicionament que s'han dut a terme.

El magnat de la Conca de Barberà Gombau d'Oluja va fundar Vallfogona de Riucorb durant el segle X i actualment és coneguda principalmet pel caràcter medieval que encara conserva, les seves aigües mineromedicinals i haver estat al segle XV el bressol del famós poeta Francesc Garcia i Torres, altrament conegut com El Rector de Vallfogona.

El perfil que dibuixa el nucli urbà de Santa Coloma de Queralt convida a endinsar-s'hi a través dels carrers que conformen els seus ravals o el seu call, però vaig decidir deixar-ho per un altre dia perquè ja hi havia estat tornant de Cavall de Ferro 2006.

Seguidament, vaig trobar el trencall que indicava el Castell de Queralt i vaig agafar la pista fins que al cap d'uns pocs quilòmetres vaig arribar a l'ermita de Sant Jaume (antigament Sant Cristòfol), original del segle XI i restaurada al 1995.

El castell, de fet les ruïnes del castell, quedaven més amunt i no tenia clar si havia de pujar-hi muntanya a través o si havia de seguir la pista, que empitjorava bastant i semblava que no duia al castell si no és que donava una gran volta, així que vaig decidir girar cua i enfilar cap a Sitges per La Llacuna.

En fi, va ser una ruta espectacular que vaig gaudir molt i que es pot veure aproximadament CLICKANT AQUÍ.

És ben cert que si m'hagués preparat la ruta no m'hauria saltat altres llocs més interessants des dels aspectes històrics o culturals, però el que vaig tractar va ser deixar-me portar i així vaig trobar pobles i monuments que segurament no hauria vist de cap altra manera. Els llocs importants segur que els acabaré visitant un dia o altre!

A més, cal afegir que les fotos (estan fetes amb el mòbil la gran majoria) no fan pas justícia al paisatges, doncs en tractar-se d'un dia de les acaballes d'una primavera tan plujosa com la del 2012, la natura estava en un moment d'esplendor total, amb els camps i els boscos plens de vida i els animals (apart de les típiques vaques i els habituals cavalls, també vaig veure un ramat de cabres que em va fer aturar per tal que travessés la carretera, un conill que va voler fer una cursa amb mi, un esquirol que vaig espantar i va deixar el menjar al mig de la calçada...) gaudint del temps.