Com és habitual, ens vam agafar festa el divendres per tal de fer el viatge amb tranquilitat i així gaudir-lo. Vam sortir de Sitges i no vam aturar-nos fins arribar a La Panadella, on havíem quedat amb la Pepi i l'Antonio, que ja ens estaven esperant.

Després d'esmorzar, vam continuar viatge per l'A-2 fins a Vilagrassa, on ens vam desviar cap a Balaguer i d'allà cap a Binéfar i Monzón, on vam fer una "parada tècnica" per buscar una farmàcia.

Més tard, vam tornar a aturar-nos en un altre dels punts habituals, Puente de la Reina, on vam picar alguna cosa a mode de dinar (no vam voler entaular-nos massa ni continuar viatge amb l'estòmac pesat). En sortir, vam tornar a abrigar-nos mentre vèiem la neu als cims dels Pirineus.

La ruta des d'aquest punt s'estava convertint en una autovia i cada cop hi havia més trams construits, però nosaltres preferírem seguir la carretera vella tant com vam poder, doncs tant el traçat com el paisatge són per gaudir i més si tenim en compte que feia un dia esplèndid.

Per les mateixes raons, de Pamplona cap a Donostia vam fer ruta per la nacional, evitant la moderna autovia i gaudint de la presència de la neu mentre pujàvem cap al túnel de Belate.

Havíem quedat amb el Kunta a l'hotel que hi ha a peu de la nacional just a l'entrada d'Irún, en el que havíem estat per setmana santa l'any anterior, i un cop saludats, ell ens va portar a una cerveseria propera exquisidament decorada.

Vam anar fins l'alberg, vam saludar-nos amb la resta, vam instal·lar-nos, vam prendre les primeres cervesetes i vam parar taula per sopar tots plegats.

Després, van arribar els patxarans, els cubates, els riures tontos, el grup de música... En fi, que ens vam fotre una festa en plan familiar al nivell habitual de la trobada, encara que aquest any no se'ns va fer tan tard com ens acostuma a passar.

Pel matí, vam acostar-nos a Donosti amb les motos i vam aparcar-les a tocar del mar.

Malgrat que teòricament no teníem temps per fer-ho, no vam voler deixar escapar l'oportunitat de fer un zurito i un pintxo en un dels bars que vam trobar pel camí.

Al museu, molt interessant, per cert, no es podien fer fotos, però jo no vaig poder estar-m'hi de treure el mòbil i fotografiar aquest cartell en el que l'Espanyol, per la seva condició de campió de la Copa Macaya, és presentat com a campió d'Espanya.

Després, vam anar a dinar i a fer la migdiada, fins que ens van venir a buscar amb l'autocar per participar en el main event del cap de setmana: el sopar a la sidreria Zelaia, on es combinen el bon menjar, el bon beure i la bona tertúlia.

Com a final de la vetllada, festa per Astigarraga (al pub on anem cada any), abans de tornar en autocar cap a l'alberg, on també va haver-hi festa. L'endemà, va ser llevar-nos, recollir i marxar cap a casa amb bastant pitjor temps, el que ens va fer aminorar la marxa.