Això sí, el trànsit i el GPS ens van sabotejar la sortida de Paris i vam acabar donant unes quantes voltes i trigant molt més temps del que hauríem d'haver trigat, però finalment vam sortir a la carretera.

Es veu que la idea no era anar per carretera, sinó per autovia/autopista (com a mínim, era la idea d'alguns), però el GPS ens havia tornat a fer equivocar i vam aturar-nos a Fismes (poble natal d'Uderzo) a mirar-nos el mapa, tot i que vam acabar passant-nos-hi una bona estona que alguns van aprofitar per pixar, per menjar o per apretar el cargol que subjecta la palanca del canvi de la moto del Pedro i la Txaro, però que tots vam aprofitar per posar-nos els xubasqueros, doncs es va posar a ploure.

Una estona més tard, vam sortir de l'autovia per buscar una gasolinera, però també vam haver de buscar-nos la vida per tornar a arreglar la palanca del canvi del Pedro, aquest cop utilitzant la talonera girada.

De tornada a l'autovia (on finalment vam acabar trobant la gasolinera) i ja en territori belga, el Pedro, que anava penúltim, es va començar a despenjar del grup i quan jo em vaig posar a la seva alçada em va dir que podia continuar, però més lent, així que vaig atrapar la resta de grup mentre la Núria li guardava les espatlles i vaig avisar que baixessin el ritme, just abans de despenjar-me i acabar trobant-me'ls pràcticament aturats.

Ens vam estar barallant amb l'assegurança durant les més de tres hores i mitja que ens van tenir esperant sota una pluja insistent que només va parar alguna estoneta, no donant-nos una pausa ni per menjar alguna cosa o beure'ns alguna tònica calenta.

Vam arribar a la base de la grua a Chaudfontaine sense tenir clar què anava a passar amb la moto ni què anava a passar amb la Txaro i el Pedro, però finalment i després de més de dues hores a la base, van decidir que portaven la moto, el pilot i l'acompanyant a Colònia, així que vam sortir de la base en direcció a la ciutat alemanya de nit, sota una intensíssima pluja i amb un munt de trànsit a gran velocitat (un plaer).

Després de deixar la moto davant del concessionari Kawasaki, ells dos van agafar un taxi cap a l'hotel i nosaltres els vam seguir. Ens vam canviar ràpidament i vam anar a un local proper anomenat Tapas Madrid, en el que, tot i ser gairebé les dotze de la nit, encara ens van donar de sopar. A més, de beure no ens en va faltar pas, doncs el surtidor que hi havia a la taula el vam fer anar de bòlit, destrossant completament el rècord que havien marcat els nostres companys de ruta.

Això sí, quan ja marxàvem, el propietari del local va voler regalar-nos clauers i altres coses amb la bandera espanyola i no va entendre que a alguns no ens agradés i que ho rebutgéssim.